Pareix que a Balears l’únic que interessa del debat sobre l’Estat de la Nació és si Zapatero ens donarà o no el mateix que dóna a Canàries. Que trist. Però que ningú no es preocupi. Segur que l’amic José Blanco, de visita ahir per aquí, degué donar ànims i qui sap si garanties –aquest article està escrit abans de la visita– que tendrem un tracte semblant al canari. Gran conhort seria. El president Zapatero anuncià ajudes a les companyies aèries que operen amb Canàries, que consistirien en la condonació de taxes si augmentaven el volum de passatgers. Les companyies, si hem de fer cas al gran greuge comparatiu que per aquí se sentí despús-ahir, haurien d’estar pegant bots d’alegria i, agermanades, anar a la seu més pròxima del PSOE a demanar els carnets d’afiliats, a més de besar els peus del Salvador. Res més lluny.
La resposta oficial de les associacions de companyies aèries (ACETA, AECA i ACA) va ser un comunicat en el qual titllen l’oferta de Zapatero de “confusa i discriminatòria” perquè, primer, no l’entenen (ni ells, ni ningú) i, segon, la condició d’incrementar el volum de passatgers no existeix –com a condició d’augmentar producció– a d’altres sectors, com l’automobilístic, que reben ajudes directes del govern nacional. Extraoficialment, i molt més ajustadament i gràficament, l’han definida “d’engañabobos”. Aleshores a què ve tot aquest sarau que es muntà a Balears amb el que Zapatero donarà, suposadament, a Canàries i que els beneficiats ho titllen “d’engañabobos?...
En realitat, l’anunci de Zapatero per a Canàries no té cap transcendència econòmica per combatre la crisi. És una aclucada d’ulls política a Coalició Canària. Igual que en farà d’altres a altres formacions per sumar els pocs vots que necessita per aprovar els pressupostos de l’any que ve. Tota la resta no interessa per res, a Zapatero. I allò que el pugui interessar, com la crisi, el preocupa en funció exclusivament de si posa en perill el mantenir, com sigui i amb qui sigui, el poder. Perquè al president, vist com s’ha vist que no té ni idea de com enfrontar-se a la terrible crisi econòmica, l’únic que l’ocupa i el preocupa és això. El poder. Per això pacta a una banda amb el PP, a l’altra amb ERC, s’aproxima a CC o festejarà amb qui sigui. Capacitat de pacte, li diuen alguns. No tenir cap ideologia, diran d’altres. Populisme demagògic amb trets preocupants a l’estil llatinoamericà, hi veuran uns tercers. Que cadascú es quedi amb el que més li convengui.
Del debat de l’Estat de la Nació si quelcom ha quedat clar és justament que Zapatero no sap com combatre la crisi i que farà el que sigui per intentar mantenir-se al poder a tota costa. La qual cosa, és ver, ho fa tot president i partit que governa. Tanmateix, no és això el que interessa, diria jo, als ciutadans. Sinó allò que no veuen en qui hauria de donar confiança: certesa, claredat i decisió en una línia d’actuació. El desbarat ofensiu de les ajudes directes a la compra de 200.000 cotxes –que ni tan sols agrada als disciplinats socialistes balears– és tot un símbol de l’estat en què es troba el president. Com una mena de boxejador que “rep de per tots els costats” –com bé definia la crida de portada d’aquest diari dimecres passat– i que si no està ja sonat comença a emetre símptomes preocupants que hi podria estar ben aviat.
