L’estadística és una font bàsica per al coneixement de la realitat. Desafortunadament, l’estadística agrària a les Illes Balears no ha estat considerada interessant per l’administració i, a la pràctica, és com si no en tenguéssim. Els equívocs, les errades, les repeticions un any darrere l’altre de xifres que són a simple vista errònies són fets freqüents que encara no han estat plenament corregits.
Per això, l’anàlisi de les superfícies cultivades a les Illes Balears, amb dades ben contrastades, sovint és difícil. Malgrat tot, a partir de les fonts diverses, és possible fer-hi una certa aproximació. Segons aquestes fonts, l’any 1968 hi havia a les Illes Balears unes 280.000 hectàrees cultivades, una xifra important que expressava una tendència modernitzadora de l’agricultura balear, encara en procés d’adaptació a les demandes d’una societat en canvi. L’any 1996 la superfície conrada era d’unes 200.000 hectàrees.
En 18 anys s’havien deixat de conrar 80.000 hectàrees, evidenciant ja la descomposició del teixit agrari tradicional, però encara conservant en cultiu una part important de la superfície agrària balear. Les darreres xifres que he pogut aconseguir, les de l’any 2005, són preocupants: les terres conrades s’han reduït a 130.000 hectàrees. La pèrdua en sols 9 anys és d’unes 70.000 hectàrees més. L’impacte de l’adhesió a la UE, combinat amb un procés autonòmic gestionat amb una molt escassa sensibilitat cap a aquestes coses, ha estat catastròfic: les inadequades subvencions de la PAC i els apedaçaments puntuals no han impedit l’abandonament massiu dels homes del camp i de les terres que treballaven. El ritme d’abandonament s’ha doblat, arribant a un total de 150.000 hectàrees perdudes entre 1968 i 2005. 150.000 hectàrees abandonades enfront de 130.000 encara en cultiu! Són xifres contundents, d’un contingut territorial, ambiental i social elevat, però que no semblen suscitar interès de banda dels responsables d’analitzar el fet i prendre mesures.
L’abandonament dels camps balears tampoc no és analitzable sols des de l’estadística, és un fet observable de manera directa que crida l’atenció als visitants i a la gent que arriba de bell nou a les Illes després d’anys d’absència. Qui ho veu per primera vegada se’n sorprèn i no ho entén. Els camps es veuen abandonats, arruïnats, sense les mínimes tasques de manteniment de la seva antiga aptitud agrària, constituint espais paisatgístics deteriorats que mostren les nostres vergonyes a tothom que les vulgui veure. De cada vegada més, els espais agraris vius es van convertint en illes dins la mateixa illa: illes verdes en un context cada cop més ocre.
Sembla que tot això ens hauria de dur a veure que hi podem fer per evitar un procés que encara no ha acabat del tot i per començar a reconquerir terres i reconstruir paisatges. La situació afecta a tothom, perquè l’existència a les Balears de més de 150.000 hectàrees de sòl agrari abandonat és una porta oberta cap a la desintegració territorial. Aquests sòls no tenen altra opció, si no es fa res per evitar-ho, que admetre altres ocupacions i usos potser no tan propis del sòl rústic. La dada és una més entre les moltes que podríem treure d’una sempre difícil i necessària estadística, però d’una importància evident per entendre el que ha passat en el territori mentre ens dedicàvem a parlar de com ordenar-lo i gestionar-lo. La realitat ha fet el seu camí, com era d’esperar, i ara no ens podem tapar els ulls.
