Una de les peces periodístiques més odioses que recordo és una que tractava sobre La llista de Schindler, la pel·lícula que l’any 1993 va dirigir Steven Spilberg. Per sort he oblidat qui l’escrivia i a quin diari, pamflet o recull d’anatemes la vaig pescar, però encara no he aconseguit esborrar-me-la de la memòria.

Com sabeu tots, el film tracta d’un personatge real, Oskar Schindler, un empresari txec, membre del partit nazi, que va obrir una fàbrica per fer-se ric a Polònia, ocupant a la seva cadena de producció mà d’obra jueva, convenientment esclavitzada en el gueto de Cracòvia. Un cop els jueus són tancats al camp de concentració continuen amb la seva feina, però quan finalment són enviats per al seu extermini a Auschwitz, Schindler se sent amb la obligació de comprar-los subornant els carnissers dels camps: invertir gran quantitat de diners –que ha guanyat gràcies a ells– en la seva salvació, ‘perdent-ho’ tot, fent elaborar la llista que dóna nom a la pel·lícula, en la qual figurarien més de mil noms, homes, dones, famílies senceres que van poder escapar cap a la ciutat natal de Schindler, fent veure que feinejaven fent munició mentre la guerra acabava.

Doncs bé: vaig llegir en aquell article que Schindler era la representació del capitalista benèvol que els EUA o Hollywood volien mostrar a tot el món; l’individu que vol el màxim benefici personal amb l’ocupació dels seus treballadors, però que en el moment decisiu sap estar agraït i invertir els beneficis en els propis obrers o assalariats. Schindler com a metàfora màxima de l’empresari sempre salvador, l’heroi del capitalisme inofensiu contraposat a la barbàrie. He recordat això perquè ara es parla molt de la Responsabilitat Social Empresarial.

Se’ns diu que hem topat ara amb les conseqüències d’una economia sense ètica, obcecada en els beneficis i les xifres, deixant de banda altres realitats. Potser és cert. Una empresa intel·ligent ha d’apostar per l’interès comú: el benefici a través del benefici compartit. També massa vegades és el treballador qui no s’implica en la feina, aprofitant la més mínima per defugir la tasca, agafant baixes fictícies, treballant només fins a complir l’expedient sense risc de ser acomiadat. Vull dir que ara en temps de crisi es demana ‘responsabilitat empresarial’, mentre que en temps de bonança mai he sentit exigir-li al treballador que s’impliqui en l’empresa com si fos una activitat pròpia, tanmateix l’única manera de fer que el conjunt rutlli.

Ara que molts temen ser acomiadats han disminuït notablement les baixes laborals, com també ha millorat la puntualitat i l’eficiència: ¿potser no sabem tots que rere el treballador i l’empresari hi ha sempre una bona porció de picaresca, tothom dins la seva esfera de poder? Ara, la situació amarga que ens toca viure ens pot portar a intentar fer les coses millor en el futur: la responsabilitat de tots, la implicació continuada, les ganes de treballar en quelcom que no només genera riquesa material, sinó també uns valors sense els quals la societat s’enfonsa.