Davalla a la meitat la compra de cotxes i més del 10% el consum de benzina. El més fotut és que aquestes xifres, que ens haurien d’omplir d’esperança per un món més sostenible, pel que fa a la contaminació, i més raonable, pel que fa al consum, se’ns repeteixen amb preocupació perquè el cotxe ha estat el pal de paller del sistema.

Duim massa anys on el cotxe tot ho decideix, des de l’ordenació de les ciutats –on és la figura preeminent– fins a la creació de llocs de feina –en la indústria, en els concessionaris, en els tallers, en la publicitat...–, tot passant pel poc desenvolupament del transport col·lectiu i pel sistema financer que, en la dèria pel lluïment del cotxe com a símbol d’èxit social, trobà una altra collera permanent on lligar-nos.

És la contradicció en estat pur: sabíem que no podíem continuar així però ara ens acollona, amb sobrats motius, el canvi. Com es visqué amb les reconversions dels 80, quan ciutats senceres veren esvair-se l’eix del seu sistema productiu, vivim el trauma de la dessacralització del cotxe. Com llavors, cal confiar que el canvi serà a millor i abandonar la tendència a recuperar el que sabíem insostenible.