A una finca de foravila, damunt d’un pedrís al costat de les cases (ep, en plural) hi havia un corn que la majorala feia sonar a punt de migdia per fer avinent, a missatges i bracers que feinejaven les tanques, que la taula era parada i el dinar a punt. M’abellia escoltar aquell so que, amb temps i esma, vaig arribar a fer meu. De la Charonia nodifera, el caragol marí més gran de la Mediterrània, s’explicaven històries populars que embadalien. El corn té poders màgics i és una eina d’encanteris i sortilegis. No debades, quan es posa a l’orella se senten les ones de la mar i el cant de les sirenes. Amb la màgia del seu so, el corn marca el pas dels carretons de les peixateres o, fins i tot, és el protagonista de qualque combat de glosadors.

- Vós qui sou un homo entès
i de llest passau la mida,
quin és l’animal que crida
quan té la carn consumida
i quan és viu no diu res?
- Jo no som tan innocent
com vós vos deveu pensar.
Aqueix animal se fa
devers el fons de la mar
i, si el voleu fer cridar,
pes cul li heu de dar vent
com si el volguéssiu inflar!

D’ençà del Neolític, els corns han estat utilitzats per emetre senyals de guerra, una pràctica que explica Joanot Martorell en el Tirant i que també apareix a les cròniques de la batalla d’Almansa, on "els Maulets feien sonar los corns", i a la repressió posterior (que no ha acabat del tot), quan "tot home que tinguera un corn a casa era sospitós d’haver sigut maulet i, per tant, esquarterat". L’any passat, a diferència de la recent baixada de calçons del nostre govern de pa amb fonteta, a València un grup de gent valenta va plantar cara als funcionaris i a la guàrdia civil que anaven a precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Em va satisfer llegir que "Els manifestants, sota una intensa pluja, barraren el pas fent sonar corns a la manera dels Maulets."

Vaig reviure l’associació del corn amb la defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, arran d’un article de Llorenç Capellà, el qual, amb na Margalida germana, és la més digna vacuna de la premsa illenca contra la memòria mutilada a sang i a foc. El passat febrer, Capellà es referia a la commemoració d’un fet luctuós: el bombardeig l’any 1939 de l’estació de Xàtiva, que ocasionà 144 morts i més de 300 ferits. Aquella matança franquista de l’aviació alemanya me’n va evocar una altra d’anterior sobre la mateixa població. Tot va començar dia 25 d’abril de 1707, la més trista batalla, com bé diu la crònica: "Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!".

A partir d’aquell dia, començà la resistència. El 17 de juny de 1707 les tropes borbòniques calaren foc a Xàtiva i la batejaren com San Felipe, el nom del rei que el mes de novembre faria cremar Lleida i que, fins que l’any 1714 va caure Barcelona, calà foc a Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges, Vilanova i tantes altres poblacions. De l’endemesa, en dóna fe el gentilici "socarrats" aplicat als ciutadans de Xàtiva. En justa rèplica, el retrat de Felip V del museu de l’Almodí roman castigat cap per avall mentre no reparin l’afronta i, arreu de terres catalanes, el nom popular de la latrina és can Felip, mentre a Mallorca, que va caure l’any 1715, per dir que algú és a l’excusat solem dir que "seu en el trono". Tot, en record de l’autor dels Decrets de Nova Planta, ben vigents en essència encara avui. Per combatre una llei de memòria històrica eixorca, covarda i restringida a la guerra dels Tres Anys, passa d’hora de fer sonar els corns, amb un bramul eixordador, a la manera dels maulets!