No pareix que la situació de degradació política que pateix la vida pública domèstica s’arregli a curt, mig o llarg termini. Més aviat fa la sensació que el que passarà serà tot el contrari. Ni el PSOE destituirà la legió d’imputats judicials d’UM, ni el Bloc forçarà situacions límit o se’n sortirà dels pactes, ni per descomptat UM farà autocrítica i s’alliberarà dels seus imputats. Així que la pregunta que corria la setmana passada en boca de tothom, "què pot passar?", té una resposta clara: res. Tot seguirà igual. Tothom matisant, contemporitzant, dient que no és el mateix un imputat que un imputat acusat, que s’ha de saber diferenciar entre cada cas, que si se demanàs la dimissió de tot imputat seria molt injust perquè podria ser innocent... i totes les altres excuses que se senten per no actuar en contra de la vergonyosa i amplíssima corrupció que corca la confiança ciutadana en la política.

Hi haurà càstig electoral? Servidor ja ha comentat que el PP té una estratègia per evitar-lo. Fer que tots els tacats per l’ombra de la corrupció se’n vagin a ca seva i a última hora surtin els tapats que la direcció actual prepara. Fins i tot ja s’ha publicat en aquest diari el nom de qui serà probablement el número u de la candidatura autonòmica conservadora: Josep Ramon Bauzà, el batle de Marratxí amb majoria absoluta. I si no fos ell probablement seria algú del mateix perfil: jove, sense relació amb el passat i moderat. (Sí, ja ho sé: hi ha gent que troba que la defensa del bilingüisme a l’estil del PP no és moderada, però fa l’efecte que socialment és percebuda així de forma immensament majoritària). El PP, doncs, té una idea de què fer. Ja veurem, quan arribi el moment, si li surt bé o no.

I els partits governaments? Aquests no tenen cap idea de com enfrontar-se a la corrupció que els assota. O sí, una: aguantar. Esperar que tot s’arregli per sí sol i a veure si hi ha sort. Tanmateix, el cansament social es percep fàcilment i és pertinent imaginar que hi hagi alguna reacció a l’hora de votar. Perquè ja se sap que la sospita o la certesa de corrupció afecta més l’esquerra que no la dreta, si és que a aquesta última l’afecta d’alguna manera, que habitualment no. Segurament cap estrateg esquerrà ho deu considerar així, però s’han creat les circumstàncies perquè apareguin partits demagogs, populistes, que facin el paper de granera. Que recullin el vot dels desanimats dels partits tradicionals. Al respecte no és baladí l’èxit que té la Unió Progrés i Democràcia de Rosa Díez. Pareixia –i servidor així ho vaig escriure– que seria flor d’un dia. Greu error de percepció.

Totes les enquestes li donen consistència per tenir futur en el conjunt nacional i al País Basc ha aconseguit un diputat. No sé a Balears què podrà fer, però sí que és ver que existeix una base –uns 10.000 vots, en números rodons, més del 80% dels quals a Mallorca– de sufragis antisistema, basats en bona part amb la demagògia fàcil contra el català, que són un punt de partida suficientment sòlid perquè un partit populista els pugui canalitzar i multiplicar per l’oi general davant la situació actual. Si, a més, compta amb suport mediàtic –que no falta–, amb doblers –que hi podrien ser–, el partit granera podria donar una desagradable sorpresa. Llavors vendran las lamentacions. Quan ja sigui tard.