Encara perduren –i perduraran llargament als meus verals– els ecos admiratius, la simfonia de campanades alegres que han voleiat per l’ordenació episcopal d’un menorquí: Sebastià Taltavull i Anglada, ara esdevingut dignitat de l’Església amb mitra, bàcul, anell i creu pectoral, entre d’altres elements simbòlics. I açò no obstant, el prevere que ha discorregut per l’illa natal té prou demostrat que voldrà situar-se lluny de la fàtua exhibició d’una qualsevol ínfula ornamental –dit ara el mot en el doble significat, literal i figurat. Ho vaig comentar a una persona molt propera a la biografia sacerdotal del bisbe Sebastià.
En el seu caràcter bisbal, la notícia coneix a l’illa de Menorca tres antecedents a penes, esparsos pel mar procel·lós de la història. És ben bé així: només Guillem Gonyalons Coll, Antoni Vila Camps i Manuel Salord Moll havien arribat a l’episcopat abans de Sebastià Taltavull. Si el cristianisme és un moviment universal dos cops mil·lenari, resulta que només s’haurà donat un bisbe menorquí cada cinc-cents anys, com a mitjana estadística. La proporció –petitíssima– impressiona i, a mi, m’enerva sols de pensar-hi. Després d’unes agrestes lluites per la segregació diocesana respecte de Mallorca, l’illa de Menorca assolí la diòcesi independent l’any 1794, devers cinc-cents anys després de la conquesta cristiana (1287). Fins aleshores, estàvem orgànicament units a la balear major, sota l’autoritat del seu bisbe, que regia els quatre territoris de l’arxipèlag.
Amb el nou estatus, és clar, va endegar-se la relació de bisbes que, de llavors ençà, han estat designats per governar la diòcesi menorquina –la Minoricensis de la vella expressió llatina. En el curs d’aquests tres segles llargs d’independència, Menorca –o per dir-ho en el llenguatge episcopal de l’avior, la grey menorquina– ha conegut disset bisbes, però només el primer, Antoni Vila i Camps, era de casa nostra. Girant full, però, veiem que Menorca, pel seu costat, només ha dat a l’Església catòlica, com ja he dit, tres prelats diocesans al llarg de set segles de cristianisme local: ara ha arribat el quart. El primer era nat a Alaior. Fou el frare agustí Guillem Gonyalons Coll. Del convent del seu orde estant, a Barcelona, va ser promogut a la seu vacant de Solsona el 13 d’abril de 1699. Vuit anys després, per raons de salut, hi hagué de renunciar. Residint de bell nou a la capital catalana, va morir el 12 d’agost de 1708. A l’escassa llista, s’hi va sumar, molts anys més tard, Antoni Vila Camps.
Havia nascut a Ciutadella el 25 de setembre de 1747. Era doctor en ambdós drets –doctor in utroque. Va marxar a Madrid per ampliar estudis, i allí va fer una obra destacada com a preceptor de certs primogènits de la noblesa. El papa Pius VI el va designar bisbe de Menorca el 1797, sent consagrat el març de 1798. Però la seva tasca es va veure farcida de polèmiques, per mor del retorn de Menorca als anglesos, entre 1798 i 1802. El juliol d’aquest darrer any el bisbe Vila va ser traslladat a Albarracín. Morí a Egea el 30 d’octubre de 1807. El tercer, i últim fins fa quaranta-vuit hores, havia estat el bisbe Manuel Moll Salord. També ciutadellenc (1897). Féu els estudis eclesiàstics a Roma, i es doctorà en Teologia, Filosofia i Dret Canònic. Va ser promogut a la seu de Tortosa el 12 d’abril de 1943, després d’uns anys de ser bisbe coadjutor de la mateixa diòcesi per designació del papa Pius XI dia 11 de juliol de 1936.
A Tortosa, va endegar un pla fenomenal de reconstrucció espiritual i material de la diòcesi després del desastre de la Guerra Civil. A 70 anys, i per mor de la salut, dimití. En trencar dia 23 de març de 1972 moria a l’asil de Sant Rafel de Barcelona. En tot cas, el bisbe Sebastià sé segur que serà sensible a l’entorn cultural català. Té un reconegut humanisme, és coneixedor de la realitat de l’Església catalana, roman vinculat a moviments juvenils i apareix intel·lectualment preparat, obert als corrents culturals contemporanis. Generalment, en els darrers anys, els bisbes de procedència balear han fet grans serveis. El bisbe Sebastià també ho farà. Segur.
