Antich pagarà molt car l’intent de ser el primer president que intenta el diàleg i el consens. La gestió de l’anomenat decret Nadal va ser complex perquè confronta els principis i els interessos dels socis de govern. La feina de bomber del president serví per pactar el text final de la norma i, amb l’ombra dels hotelers vigilant pel darrere, garantir que cap formació, inclòs el PP a l’oposició, s’atrevís a fer-ne perillosa crítica. L’opinió pública no fou unànime, però els esdeveniments –la crisi– anaven més aviat i feien caducar el debat.
Tot i aquesta victòria d’Antich –que s’assegurava pau i complicitat amb l’empresariat i deixava les crítiques pel que, amb l’il·limitat afany de protagonisme, gaudia d’apadrinar el decret–, va caure en el parany del mantenir el debat obert, tramitant-lo com a llei per a noves aportacions en el Parlament. Greu error: la lleialtat de Nadal és imposada i només de conjuntural conveniència i, amb els interessos del golf de Son Baco per munició, ja colca amb el PP el torpede que s’encamina a la línia de flotació del Pacte.
