Sempre que una pel·lícula s’estreni a més de cinquanta sales haurà de ser doblada també al català a la meitat d’elles, o exhibida amb els subtítols en aquesta llengua allà on es tingui el bon gust de preferir la versió original. Fixem-nos que això no significa que l’espectador mirarà la cartellera al diari i trobarà la meitat de l’oferta en català, no, sinó que només seran també doblades o subtitulades les pel·lícules de més àmplia difusió, o de més alta expectació de taquilla. Això és almenys el que pretén la Conselleria de Cultura catalana a la nova Llei del Cinema, que ha posat sobre la taula un debat espinós, com sempre ple de falsos prejudicis i de mal amanida demagògia. Fins a dia d’avui, és gairebé impossible que el catalanoparlant acudeixi al cinema i disposi de productes audiovisuals en la seva llengua: això és una veritat incontestable.
Tret d’algun exemple testimonial —alguna pel·lícula nadalenca, fet i fet un 3 %…— no hi ha cinema en català normalment exhibit a les cartelleres: i, tot i que existeix un doblatge fet en català, i exhibit per televisió, moltes escasses vegades aquest doblatge s’inclou als devedés comercialitzats o posats a llogar per les distribuïdores. Així, trobem un diari catalanista i liberal català, el qual sembla que aplaudeix la llei esmentada, però que els diumenges ofereix cinema en devedé als seus lectors, tot i que tan sols en castellà i anglès. I tot enmig de la connivència i la normalitat resignada del catalanoparlant, el qual ja s’ha acostumat a gaudir de la seva llengua només en certs àmbits —sí, i cada dia més estrets—, sentint que el més normal és que no es conquereixin nous terrenys per a la seva plenitud com a llengua de cultura.
Una llengua, tanmateix nostra, únicament nostra i no patrimoni cultural de tot l’Espanya plural de ZP, ja que el ministre de Madrid s’afluixa de sortir en la seva defensa. I tornem a la paradoxa de sempre: Espanya ens vol per a pagar el sopar, però quan toca agafar les eines i defensar una llengua d’una part enorme de la seva ciutadania es fa el sord amb tota la mala fe. Senyor ministre: promocioni una llengua d’Espanya! Faci el favor de guanyar-se el sou que li paguem també els catalanoparlants! O és que ens hem de resignar a tenir uns drets lingüístics de segona?
I la nostra consellera Galmés, perquè no demana també la defensa per part del Govern de Madrid de la llengua oficial de la comunitat que li paga? Estaria molt bé, això, ¿no ho trobeu? Ens faríem institucionalment forts contra unes empreses de distribució i d’exhibició que tenen una actitud hostil contra el català, totalment injustificada des del punt de vista del negoci: ¿pot ser a hores d’ara la llengua catalana no té vitalitat a la premsa, o a la televisió? Els canals autonòmics en català tenen la millor audiència en el seu territori, i potser fent cas a la llengua minoritària s’aconseguiria una revifada en el sector, ara en situació tan dubtosa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Si hem d'esperar que "l'Espanya plural" que ZP treu al discurs quan ha de menester el vot dels que encara creuen que el psoE és molt diferent del pp i que votar-lo és útil, anam arregladets. La pluralitat dels ZP és una bandereta circumstancial per esgarrapar vots "progres" útils. I així ho aconsegueixen. Una vegada aconseguits aquests vots, tant en ZP com la Galmés de torn NO estan disposata a arriscar cap vot de la forasteria profunda que els vota o dels "progres esquerranosos" que els sustenten, partidaris de ser "solidaris" amb la part de l'estat que viu de rendes, de la subvenció i de la redistribució de la riquesa "espanyola". I, enmig de tot això, els representants polítics de les minories conscients catalanistes venen el seu suport a governs presidits per psociates per no-res. A Catalunya, per exemple, s'estimaren més impedir que fos president un partit catalanista, amb errors al seu historial, però també amb encerts monumentals. I així duen anys, els d'erc, perdent els vots que varen obtenir puntualment i fent una política xereca, xereca, xereca. Tot plegat, suïcida. Tot i això, ens hem de congratular que, a pesar del panorama polític, tenim escriptors joves com qui signa aquest article i molts altres de qualitat impressionant. Tenim un teatre digne. I tenim més coses. Encara no les hem perdudes. I, si es publiquen errors al diari, és perquè hi ha diari en català. Que, si mirau amb lupa, Joan de Balàfia i normal, els altres diaris també n'hi trobareu. No passa res per això. I sí passa per tota la resta: lleis coixes i defectuoses per apedaçar la manca de protecció i estímul a la cultura del país....esperit autodestructiu...
digital (o veis?)
No poques ni escasses són les vegades que les faltes s'escolen sens obstacle i en gran nombre en aquest diari digita o la seva l'edició en paper.
No és "moltes escasses vegades" sinó "molt escasses vegades", ja que es tracta d'un determinant de tipus adverbial (no som lingüista i no ho puc precisar bé) que mos diu com d'escasses són ses vegades. I no poden ser a la vegada moltes i escasses