Barack Obama i Abraham Lincoln

Però és poc sabut que, quan va accedir a la presidència, malgrat esser un antiesclavista convençut, no va abolir l’esclavatge. Fins i tot quan els estats del sud optaren per l’autodeterminació, se separaren de la Unió i esclatà la guerra civil nord-americana, la política cautelosa de Lincoln de no modificar l’statu quo esclavista es mantengué durant molts de mesos. La tardor del 1862, encara va escriure en una carta al director del New York Tribune: "El meu principal objectiu en aquesta guerra és salvar la Unió, i no salvar o destruir l’esclavatge; si pogués salvar la Unió al preu de no alliberar ni un esclau, ho faria, si pogués salvar-la alliberant tots els esclaus, ho faria; i si pogués salvar-la alliberant uns esclaus i abandonant-ne d’altres, també ho faria".

Per molt que consideràs que tots els homes havien d’esser lliures, com a president dels Estats Units, i en el context de la llarga lluita contra els independentistes del sud, era conscient que tenia quatre estats esclavistes al seu costat (Kentucky, Missouri, Maryland i Delaware), i que en el nord, i sobretot a l’oest, moltes veus s’oposaven a l’alliberament en massa dels esclaus negres. Només després de la victòria d’Antietam, el setembre del 1862, Lincoln proclamà l’emancipació dels esclaus, el gener del 1863, però es tractava únicament dels que vivien en els estats que s’havien separat! És a dir, no alliberava els esclaus dels territoris esclavistes que estaven al seu costat o que ja havien conquerit les tropes nordistes, de manera que aquesta mesura, de moment, no beneficiava ningú.

A més, va rebre moltes crítiques, tant en el nord com a Gran Bretanya, i el diari Times va arribar a comparar Lincoln amb Gengis Khan. Amb tot, s’ha de reconèixer que la proclama del president tenia una forta càrrega simbòlica i era un avís en el sentit que la institució de l’esclavatge estava condemnada. Tot i que no hi va haver cap rebel·lió important, molts de negres del sud escapaven cap al nord i uns 200.000 s’incorporaren a l’Exèrcit Federal. El novembre del 1863, Lincoln pronuncià un famós discurs arran de la inauguració del cementeri dels caiguts a la batalla de Gettysburg, en el qual recordà que els Estats Units eren una nació fundada en la idea que "tots els homes havien estat creats iguals". No hi ha dubte que, aleshores, Lincoln volia atorgar la llibertat i plenitud dels drets polítics als negres, però s’ha de recordar que s’havia manifestat en diverses ocasions en el sentit que els afroamericans eren diferents en molts d’aspectes i que no podrien esdevenir els iguals socials dels blancs.

Encara pitjor, en una ocasió, va dir a una comissió de negres que el visitava a la Casa Blanca que no era mala idea retornar a l’Àfrica perquè "el nostre poble no veu amb bons ulls, per cruel que sembli, que vostès, els homes de color, continuïn vivint aquí". De totes maneres, acabada la guerra, i ja sota la presidència del successor de Lincoln, Andrew Johnson, el Congrés de Washington aprovà la tretzena esmena a la Constitució, que prohibia l’esclavatge i el "servei involuntari" en tot el territori dels Estats Units, com també a les possessions sota jurisdicció nord-americana, i facultava el Congrés a legislar per fer acomplir aquest article.

El 1868 i el 1870, encara s’aprovaren dues noves esmenes constitucionals que atorgaven la plena ciutadania als negres i els garantien, teòricament, tots els drets civils. Es tancava així una de les pàgines més ignominioses de la història dels Estats Units. O no, perquè la majoria blanca no es va preocupar d’aplicar aquests drets i els sectors més racistes trobaren mil i una maneres de discriminar els descendents dels antics esclaus. I com ens recordà Obama, son pare ni tan sols hauria pogut anar a sopar a un bon restaurant de Washington capital.