Gens d'acord amb la guillotina

Mentre el llibreter cercava, començava a sentir davant el taulell un debat de caire desconegut fins aleshores: "¿Qué, qué passa, cateto, es que no puedo pedir una guía de Lanzarote en Mallorca? Es que todos los mallorquines sois unos catetos!!". El bon amic de Figueres, molt educadament, li donava el gust d’esplaiar-se veient desfermar-se una tempesta, la deixava xisclar a gust sense contradir-lo. En un interval brevíssim de calma, el llibreter, amb la mosca rere l’orella, intentava reprendre la conversa amb el client, mentre l’altra feia que fullejava la guia de viatge: "Que estais hablando en catalán porque yo estoy aquí... verdad? Eh!!... eh!?". "Disculpe, hablamos en catalán porque es lo que nos han enseñado nuestras madres...!".

Tan imprudent, el llibreter, quasi no tingué el temps suficient d’esquivar el que venia a continuació: "Pues a mí mi madre me ha enseñado..." aquestes síl·labes anaven lliscant d’una en una sense acabar la frase però començant a dibuixar en l’aire la fesomia del llançament potent de la guia de Lanzarote. Per un cop a la vida, els reflexos funcionaren. Rere el taulell, i quan la guia s’estavellà a la paret del darrere, féu un renou molt lleig. Ella agafà un altre llibre i féu el mateix amb el mateix resultat. El Sr. B., que "mai no havia vist cosa igual", amb la boca oberta, no reaccionava. El llibreter no tenia la sort de fer el mateix i es limitava a anar esquivant el que anava plovent amb una violència desconeguda mai en un temple de saviesa com aquest.

Marxà cridant com una boja, això sí, d’aspecte saludable, i en l’últim acte empengué l’expositor de l’editorial Triangle. Aquest, impecable en la seva primera actuació, lliscà per la llibreria com un més de nosaltres. Havent partit, però ofesa de no haver fet tocar terra l’aparell ple de llibres, retornà per demostrar que res no és impossible quan es té perseverança. Foté empenta i llançà tot el catàleg d’una sola editorial pel terra i a colzades també oferí al trespol tota una sèrie de novetats que l’envoltaven i després marxà, mentre els clients que entraren a continuació, esmaperduts en l’última frase del darrer i cutre capítol, suggerien la intervenció de la policia. No vam cridar ningú... però s’obrí un gran debat: mal d’amors, drogues..., un clau mal posat? Una setmana més tard, l’editorial, molt amablement, ens reposà l’expositor.

L’excusa del conflicte lingüístic, sempre tan present arreu, havia estat (o sigut) una simple excusa per desfogar la resta. El client amb qui es comparteixen els mínims coneixements del que pot desfermar només la tramuntana trucà dies més tard per saber si tot anava bé, si érem, encara, sencers. Setmanes després ens envià un correu des d’una llibreria de Portugal mentre anàvem acabant l’any sense dies de ficció i immersos en una realitat un tant absurda. Les llibreries, sobretot quan van molt bé, reben gernacions de persones i entre elles, enmig del plaer de poder aprendre de tants clients i amics,sempre sorgeixen sorpreses. El dilluns després, un admirat polític, historiador, escriptor... havia entrat i rebostejava quan decidí que al matrimoni francès de la tercera edat que tenia al davant l’havia de despatxar ell. Havien demanat Vázquez Montalbán en "español", en català NO!

Avesats com estam a servir el que ens demanen i com ens ho demanen, vam començar una interessant recerca per les entranyes de la llibreria en busca dels títols de novel·la negra del tot descatalogats, però no gens eliminats del mapa de la botiga gràcies a la bona feina dels llibreters que ens havien precedit. L’intel·lectual esmentat decidí unilateralment entrar en acció i que els donàssim Bearn; hi insistí de tal manera que, per aturar l’escomesa davant l’estupefacció dels que esperaven la comanda, el llibreter hagué de recórrer, altre cop, a la dialèctica més imprudent, més barroera i contundent: "No canviaré a aquests senyors Vázquez Montalbán per un falangista... estimat i admirat amic!?". La cosa quedà tancada en la seva última pública sentència: "Ets un llibreter fanàtic!!!". La vídua d’un admirat cantautor i poeta nostre, entre altres clients, assegurava que hauria fet el mateix i que no intentaria vendre mai una rentadora a aquells que volen un televisor.

Gràcies, el llibreter aquell dia dormiria molt més tranquil i, a més a més, havent vist com del soterrani sortirien dues joies de novel·la negra de les edicions dels anys vuitanta que ja han triturat de mala manera. Els clients, tots contents, tornaren al seu país amb allò que cercaven i no trobaven ni a Barcelona, i l’estimat i admirat client s’hauria desfegat de la pluja que queia, la ira que queia sobre un parent seu entre l’anonimat internauta més lúcid. Així anava esmunyint-se l’any, entre retrets i insults anònims a internet. Ja cap a cap d’any va rebre respostes de tipus lingüístic quan l’origen de servidor és d’allò més variat i el seu estil no pot representar mai un model per ningú. Pràcticament tot el que se n’ha dit en contra és veritat i tenen tota la raó. Darrere de qui signa aquesta plana no hi ha la més mínima pretensió.

Zero. Ve escrita en llengua materna per no deixar l’exclusiva als clergues i a les beates de sempre. Si cerquen models, es fixin en aquests joves de pell tan fina que han tingut una sòlida formació, sense cap tipus d’ironia. Hi ha fornades senceres de joves que són un autèntic paradigma de la feina ben feta. Si servidor l’encerta algun dia en algun d’aquests articletxos, el mèrit és només dels correctors. Per altra banda, i contestant "el de sempre", anarquistes admirats, res de res, servidor no admira ni idolatra ningú; convendria, i molt, que llegissin un poc més. Les ruïnes... és escrita per un autor que simpatitzà amb la revolució francesa i abominà de Robespierre, ni revolucionari, ni reaccionari; l’autor avançava en el seu ideal entre el blanc i el negre... I quant al terror de l’anarquisme, es pot discutir molt i no arribar a res.

L’anarquisme era molt divers i no era el mateix a Barcelona que a Girona o a la frontera; llegeixin un poc més. Servidor ha opinat, per ser l’anarquisme tradició en la seva família i ser sinònim d’ordre, de l’autèntic ordre en un grup familiar on no es veié mai una arma o un acte violent i a més a més es perdé tot al mateix temps que es posaven totes les energies a salvar una sola vida que cercaven els llops de la Gestapo. Ni ídols, ni admirats, però contrastin i sobretot llegeixin com hem fet acabant l’any llegint KITAB TARIK MAYURQA de Rosselló Bordoy i N. Roser, llibre preciós que ja està a punt d’exhaurir-se i que ha deixat en ridícul el Ruiz Zafón i la Rowling junts aquest Nadal. El dia que sortí l’entrevista d’aquest diari al seu autor s’esgotaren les existències d’una obra que ens confirma la crueltat d’Abbu Yaya envers els seus i que, a part de confondre el xaloc amb el llebeig, Ibn Amira desplega una bella història que ens confirma que aquí, abans d’arribar-hi els nostres, ja hi havia un bon merder.