El poeta, els poemes i el cuixot

Ho vaig poder comprovar a la presentació al Palau de la Virreina del llibre de poemes Llunari de Josep Lluís Aguiló, guanyador del Jocs Florals d’enguany. Mai no havia anat a cap presentació literària convidada per l’Ajuntament de Barcelona i he de reconèixer que la teca que hi donen és excel·lent, un cuixot de primera. Després de molts d’intents de traspassar la barricada de senyors i senyores que formen files davant la taula del tiberi, el vaig poder tastar. Els que per vici o per desfici acudim sovint a les presentacions literàries sabem per experiència que per arribar a un tros de coca hem de lluitar a colzades amb vertaders professionals de la teca gratuïta. No els critic en absolut, i manco ara en temps de crisi. És d’agrair arribar a ca teva ja sopat i begut i, a més a més, si és a expenses de l’Ajuntament. Qui no ho ha fet?  

Una de les coses que se varen recalcar a les diverses intervencions de l’acte és la condició d’empresari de n’Aguiló. A Catalunya els sorprèn molt. La majoria de poetes i escriptors catalans provenen del món del periodisme o d’àmbits culturals relacionats amb la literatura i els ve de nou aquest fet. Jo no hi havia caigut, però a Mallorca tenim vertaders exemples d’empresaris que han sabut conjugar perfectament els números amb les lletres (no els confonguem amb els empresaris experts en lletres bancàries). Basta recordar Miquel Àngel Riera, Lluís Maicas i el mateix Josep Lluís.  He llegit Llunari d’una tirada i ni em passa pel cap fer una crítica literària d’aquest llibre de poemes. Sempre he dit que som una negada per a la poesia i només puc dir el que m’arriba al cor.

No tenc prou criteri ni tampoc prou atreviment per poder pontificar sobre si una obra és bona o no, això ho deix per als botxins professionals que interpreten el paper de déus i perdonen o sentencien, segons el seu parer o interessos, els qui tenen l’atreviment de despullar-se en públic amb el perill de ser lapidats. Un dels poemes que m’ha arribat al cor és el de Les normes de la mar. He tornat a olorar, des de el meu exili barceloní, totes les olors i aromes que la mar de Mallorca ha gravat per a sempre més a la meva ànima i a la meva memòria.

He seguit la trajectòria d’en Josep Lluís arran del seu poemari Monstres. Em va sobtar la referència a na Maria Enganxa que recuperava un personatge de la nostra infància. Abans que ell, jo ja havia escrit damunt la trista sirena d’aigua dolça, però gràcies a en Josep Lluís vaig descobrir que anava molt errada creient que només era una figura urbana pròpia de les fantasies dels habitants del barri del Segell de Palma. Desconeixia que també es conegués a la Part Forana.

En Josep Lluís la cataloga com a monstre. Jo, des de la perspectiva d’adulta som més pietosa amb aquest trist personatge i don un altre caire a la seva sinistra presència dins ombrívols pous i a la caça d’infants petits poc prudents. M’estim més recrear na Maria Enganxa com una dona d’aigua, castigada per no sé quins pecats, a no habitar dins gorgs d’aigües fredes i transparents entre verds de muntanyes, condemnada per sempre més a viure entre aigües estantisses i sense que cap ésser viu li fes companyia.

Per ventura la mesquina no volia fer mal a ningú i si veia guaitar un infant a la finestra, que pegava al montpeller amb pou urbà com era el nostre cas, o a la cisterna dels records de Josep Lluís, no tenia cap intenció de fer-li mal, només cercava un contacte humà. Deixant de banda el maleït ganxo que servia per fer-nos por i que ningú mai no ha vist, vull incorporar na Maria Enganxa als records dolços de la meva infància i sentir una gran compassió per aquella pobra dona d’aigua presonera dins límits estrets i obscurs. Com a única música l’aspre renou d’un poal de ferro que trencava els seus somnis d’espais infinits. Però, com sempre, m’he enfilat per les bardisses, ja que només volia parlar de la presentació del llibre Llunari i del bon cuixot que se serví després dels parlaments i m’he embolicat de mala manera. No tenc remei...