Finalment Baltasar Garzón ha fet el que era previsible. Res, i passar la responsabilitat de l’obertura de foses comunes a on estan enterrats els assassinats pels rebels de 1936 a una altra instància judicial, l’ordinària. Queda així tancada la xorrada que va voler iniciar: la causa general contra el franquisme. En el seu moment ja es comentà aquí que la iniciativa tenia molt de mediàtica però que jurídicament no conduiria a res. En efecte, ha estat així. Pitjor: aixecà moltes legítimes i comprensibles esperances que ara es veuen defraudades i, per altra banda, creà un problema gratuït a la justícia que ara incrementa en passar la responsabilitat als jutjats ordinaris.
Ja s’han manifestat no poques veus criticant la darrera actuació de Garzón. Aquesta d’encolomar als jutges ordinaris la responsabilitat d’obrir foses. Perquè no n’hi ha cap que sigui igual, que pensi igual, que tengui la mateixa sensibilitat i, per tant, pot ser que n’hi hagi que s’ho prenguin seriosament, d’altres senzillament passaran de tot i per ventura alguns altres s’hi negaran en rodó. Un desbarat, tot plegat. S’ha creat un problema allà on no n’hi havia cap. Per l’altre costat, la causa general oberta era un doi del qual no es podia treure res en clar. Poc hem hagut d’esperar per comprovar-ho.
Dos mesos. La iniciativa de Garzón no s’entenia per cap banda. Era un impossible. I ara, quan se n’adona, tampoc no ha estat fi, en el seu acte, quan critica que no es derogui la Llei d’Amnistia. Un jutge pot dir el que sigui però hi ha opinions polítiques –i aquesta ho és– que convé que se les guardi per ell. No és feina d’un magistrat de l’Audiència Nacional posar en dubte allò que és llei i que per tant han aprovat les Corts. Igual que no correspon a l’esposa del cap de l’Estat fer-ho, tampoc a ell.
Garzón a banda, tota la història de la recuperació de la memòria d’aquells que patiren persecució, presó i fins i tot mort a mans dels rebel del 36 està mancada de sentit comú. L’objectiu s’ha d’assolir. Però la via per la qual s’ha d’aconseguir restablir la memòria no pot ser ni la judicial ni la particular. És una qüestió de vergonya i de responsabilitat. A qui pertoca posar-se al front és al govern nacional. És Zapatero el que ha d’assumir la seva responsabilitat i no seguir embullant, com fa, amb lleis que com la de Memòria Històrica són un sí però no i, sobretot, mirant sense fer res quan un magistrat de l’Audiència pretén fer la feina que correspondria a l’executiu.
És Zapatero qui ha de prendre la decisió política –perquè de política parlam– de fer un pla global per recuperar les restes dels assassinats i és el seu Govern al qual hauria d’interessar portar a terme iniciatives per honorar la memòria dels que lluitaren per la República contra el feixisme. Per què no ho fa? Perquè, com en tantes d’altres coses, comença a dir que farà i acaba sense dir res i no fent. És una actitud covarda i irresponsable.
No pot ser que trenta-tres anys després de la mort del dictador encara hi hagi milers i milers de persones desaparegudes, enterrades en foses comunes, el record de les quals és tractat oficialment com si fossin uns delinqüents. És de justícia reivindicar la seva memòria. Per això res que no sigui que s’hi posi al capdavant l’administració –que posi el finançament, reguli les exhumacions i honori el record– no serà mai suficient. És tan senzill com això. És al govern al qual pertoca fer-ho. I ja està bé d’escudar-se en jutges afamagats de protagonisme mediàtic o en el voluntarisme particular per no assumir la seva responsabilitat.
