La cimera dels caps de govern dels països més desenvolupats que es celebrarà dissabte vinent a Washington ha merescut d’ençà de fa setmanes una inusitada atenció informativa i d’opinió al nostre país. No sobre allò que es podrà debatre o no, i les ulteriors conclusions que se’n puguin treure, sinó per com Zapatero ha estat demanant a tort i dret al llarg del món que li permetessin anar-hi. No ha estat, certament, una actitud com per fer sentir orgullosa a la gent. Perquè ha semblat un pidolaire desesperat per una almoina. I en la diplomàcia aquestes coses com que queden una mica fatal.
Cap europeu no ha hagut de veure un president seu fent un paper semblant, tan trist. Tanmateix ha assolit el que volia i el com ha gestionat la preparació de la cimera li ha permès recobrar un tant la dignitat del càrrec. Deu fer molts anys, molts, que una reunió internacional d’aquest nivell no era preparada per un president espanyol amb tant de diàleg com el que ha cercat i trobat Zapatero durant els últims dies. Amb la gran banca i les més grans caixes, amb contactes més amples i diversos i sobretot amb la reunió amb Mariano Rajoy. Fins ara aquestes coses anaven en funció de les decisions unilaterals que prenia el president, i els altres a callar. S’ha de saludar, idò, que Zapatero rectifiqui una actitud que els seus antecessors havien fet norma i de la qual ell mateix n’havia participat.
En el fons de la qüestió el que hi ha és la desastrosa política internacional que el govern del nostre país ens ha perpetrat i que de resultes de la qual ens ha endossat el ridícul esmentat de pidolar la presència a Washington. En la diplomàcia res no és gratuït. Ara haurem de pagar a França el favor, ja veurem com. De la mateixa manera que Zapatero ha hagut de pagar, via la humiliació, l’alineament internacional amb els friquis de Cuba, Veneçuela, Palestina, etc. Per altra banda, emperò, s’ha de tenir clar que el fet que els espanyols siguem presents, via la representació presidencial, a la cimera de dissabte no és cap regal, sinó fer justícia. Perquè al nostre país li sobren mèrits econòmics per ser present en el G20.
Això sí: també convé tenir clar que si no hi és, és perquè tant Zapatero com abans Aznar menysprearen la presència en aquest grup perquè ho trobaven poca cosa. Per a ells, Espanya havia d’estar al G8. Encara no fa molts mesos que Zapatero –quan deia que érem a la Champions League de l’economia mundial– explicava que disputaven a Itàlia el ser la vuitena potència del món i que .... ens acostàvem a França!. Angelet. A la França que ha hagut de demanar el favor per ser a Washington.
Esperem que per tot plegat Zapatero hagi entès que la diplomàcia no és una barreja de bravejar per una banda i d’alinear-se amb els friquis amb els quals ningú no vol seure enlloc per una altra, sinó de tenir clar on som i devora qui. Que és a la Unió Europea i devora dels Estats Units, al marge de colors polítics dels governs de cada país.
