Farà falta qualque cosa més que il·lusió perquè el treball ben fet sigui el germen d’un desconegut sentiment de país. Seria un èxit deixar de banda conceptes identitaris caducs (la pertinença genètica a la tribu) i apostar per fer un país orgullós del seu benestar i de la solidaritat que només es poden aconseguir amb el treball ben fet i just. Ara que els nostres carrers han perdut la sensació d’homogeneïtat cultural (en l’hipotètic cas que existís) és el moment d’articular la societat al voltant de la llengua, evidentment, però, també, d’accions on tothom pugui sentir-se’n orgullós partícip.

Antich ens proposa utilitzar la crisi com a revulsiu per sortir-ne més cohesionats i orgullosos de pertànyer a un país valent i capaç. Caldrà deixar de banda el reconeixement babau al déu del dobler fàcil i aquesta deïficació dels polls entrats en costura, tan rics com orgullosos de la seva incultura, actuals referents de la nostra societat. El treball és dur i el procés molt llarg, però l’alternativa és un basar de vanitats ple de consumidors tan fotuts com idiotes.