En política, un dels exemples més coneguts de desunió és la dels comunistes. La història del comunisme és la història de les desavinences, de les escissions i subescissions, per, després tornar-se a agrupar i, més endavant, tornar-se a escindir. El leninisme o l’estalinisme, el trotskisme o l’eurocomunisme, el maoisme o qualsevol altre isme eren una font de reproducció per bipartició dins el món comunista. Una bipartició que els deixava cada cop més febles, amb una munió de partidetes amb molt més en comú que no el que els separava. Però, tammateix, no s’entenien. En qualque moment hi ha hagut més d’una dotzena de partits que portaven al seu nom el mot comunista, alguns d’ells, paradoxalment, també incorporaven el terme unió. PCE, PCOE, UCE, MCE, UCI... Aquestes darreres sigles, que són les de la Unió Comunista Internacionalista, podrien ser una mostra d’on porta aquest procés de desunió: a la unitat de cures intensives.
La separació en partits petits o fins i tot les mostres públiques de divergència entre els dirigents de la mateixa formació política no ajuden gaire a l’èxit electoral. Altrament, el que succeeix és que desincentiva els votants potencials. A la gent no li agrada ser sempre al bàndol dels perdedors. Per això, quan veuen que la força política amb la qual se senten més identificats se xapa en dues o, simplement que és una olla de caragols, automàticament es decanta per la seva segona preferència.
El nacionalisme, a les Illes Balears en general, però sobretot a Mallorca en particular, darrerament també viu un procés de desvertebració altament preocupant pels qui sempre ens hem considerat d’aquesta ideologia. L’escissió del PSM fa un parell d’anys va fer molt de mal en aquest segment de l’espectre polític. Una escissió que sembla ser més per discrepàncies estratègiques i no tant per les ideològiques. Ara, en lloc de tenir un partit nacionalista d’esquerres potent, com teníem fins no fa gaire, en tenim dos de més petits, la suma de les bases electorals dels quals és, no cal dir-ho, més petita que la que tenien quan anaven junts. I si hi afegim ERC, idò, pitjor encara. Res a veure amb l’oferta única de la dreta espanyola que ja per ella mateixa disposa d’un coixí electoral molt més ample i que no és, ni de bon tros homogènia. Ni la destitució de Cañellas per part d’Aznar ni la de Tòfol Soler per Jaume Matas i els seus acòlits ni hi provocaren cap escissió. Saben que si volen governar han de fer pinya.
Ara sembla que la història es repeteix al si d’Unió Mallorquina. Les discrepàncies normals i naturals que es produïren al congrés passat no es varen saber tancar. I aquests dies als diaris hem pogut veure un espectacle lamentable de destitucions, revenges i penediments. Un espectacle que no hauria de tornar a acabar així com solen acabar aquestes coses.
Hi ha articulistes que, com si cridassin el mal temps, no es cansen de repetir que la base electoral del nacionalisme s’estreny cada vegada més. Jo en discrep totalment, d’aquesta interpretació. La base electoral hi és. El que sí és ben ver és que els dirigents nacionalistes mallorquins no fan gaire per aixemplar-la, ni tan sols per mantenir-la, ans, contràriament, amb les seves contínues lluites fraticides i la seva poca flexibilitat a l’hora d’integrar els mínimament discrepants fan bona la dita de pocs i mal avenguts. I això no fa vots.
