L'Espanya dels estúpids

Ha hagut de sortir la periodista que el va entrevistar a dir les paraules que s’esperen en aquestes ocasions: ‘Bardem mai seria irrespectuós amb la gent d’Espanya, que li ha fet costat durant tota la seva carrera. Està molt orgullós d’ells i del seu país…’. Espanya no admet desercions. Qui obri la boca per dir alguna cosa no meravellosa de la mare pàtria corre el risc de trobar-se lligat de peus i mans en algun soterrani. Bardem és un geni de la interpretació: d’aquí la seva lucidesa.

Durant els dies de l’eufòria futbolística no hi havia lloc per a cap tipus de fissura en l’orgull nacional, qualsevol que hagués aixecat la veu per exhibir una mica d’ironia o d’educat escepticisme hagués estat qualificat de miserable. Amb Espanya no s’hi valen les bromes. Durant les diades catalana i illenca hem patit els dubtes de sempre: ¿fem bé a celebrar la festa del país? ¿i entonant els himnes? ¿i aixecant les banderes? S’ha arribat a parlar d’una ‘migdiada nacional’. Vivim encara les tribulacions prehistòriques d’una nació que no creu en ella mateixa. ¿Algú s’imagina aquests dubtes per part dels espanyols?

Allà tot és naturalitat, genètica pàtria, una dinàmica tan arrelada que ni s’ha de meditar: és el nacionalisme banal, rutinari i invisible, que alhora serveix per ridiculitzar les mostres d’unió que puguin fer les altres col·lectivitats. Em demano què deu dir d’això l’assignatura d’educació per a la ciutadania.

Suposo que no se’ls explica res de la crisi mundial dels Estat nació centralitzats. Mentrestant a tots se’ns acumula la fatiga, la perplexitat, la tensió i la impotència. Però tranquils, que mentre nosaltres discutim i passem comptes ells, els estúpids, vetllen les armes i mosseguen fort amb la simplicitat de sempre.