El científic mundial enamorat de Menorca

Manuel Elices Calafat és un tipus inclinat al perfeccionisme sistemàtic a hora d’engaltar les coses, faci el que faci. En aquesta dimensió humana és un conspicu pur, rigorosíssim. I, si res hi ha d’important, semblants qualitats les demostra amb l’eficàcia d’algú les neurones del qual neden en les aigües fèrtils d’un coeficient intel·lectual gens comú.

Ara bé: que és, també, un perfil de persona normal i corrent, discreta a pler no s’ha de dubtar. Mai no li he escoltat un mot més envanit que un altre; en realitat, roman sempre allunyat de postures vanitoses que poguessin fer creure al seu rodal que ell és un científic de prestigi acadèmic internacional, fins en els fòrums més egregis de la seva especialitat científica. No m’he cansat mai de repetir aquest paral·lelisme certíssim: si la ciència toxicològica mundial tingué, en el XIX, un nom menorquí soberg en el doctor Mateu Orfila Rotger, el XX n’haurà tingut el del doctor enginyer de camins Manuel Elices Calafat, pel que fa a la ciència de materials. En açò, no hi alimentem la més dèbil discrepància roïna, ni menys encara falses modèsties. El professor Elices és un treballador inesgotable, armat com l’acer d’una força de constància digna dels metalls —o dels minerals— més inalterables, tenaços i durs. Res no li anorrea els seus plans d’estudi i d’investigació, o gairebé res. Una tarda que tots dos ens trobàrem a l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, a Madrid, em digué, així que hagué acabat la sessió científica: "Avui fosquet no podré estar amb tu perquè a casa, damunt la taula del despatx, tenc feina fins tard, potser la una de la matinada, o més...". Com que el fet era una veritat real i, altrament, no representava, a perspectiva meva, cap modal de mal amfitrió —ni de noves!—, m’ho vaig prendre fent-me’n càrrec. De fet, sempre hauré estat dels qui se senten convençuts que fóra indelicat, per part meva, retallar-li un minut essencial del seu règim de vida, a mans plenes consagrat a la ciència i al govern de la càtedra. Algú que viu lliurat a l’estudi i que, a més, s’ha situat en una dimensió de prestigi mundial, no ha de caure en la trampa dels compromisos mundans ni en els destorbs d’etiqueta social —i manco encara per suportar formalitats innecessàries amb aquells amb els quals hom té una amistat declarada i autèntica.

Manuel Elices és, per damunt de tot, un feiner absolut, incansable, metòdic, que no es deixa desviar per ningú ni per res que entrebanqui la dretura que busca en aquesta vida. Des d’al·lot ha desplegat una constància ferrenya, fenomenal, fabulosa. No és, només, que hagi arribat molt amunt perquè és un tipus excel·lit; és que també s’ha fet acompanyar aquest do genètic d’una aplicació a la feina regular, continuada, de formiga insadollable i pertinaç com una pluja de maig. I açò no obstant, per mi, el gran símptoma de la seva remarcada qualitat mental i de la seva personalitat plausible és la normalitat deliciosa en el seu capteniment habitual. No li notareu mai —o bonibé mai— cap aire pedantesc, de voler presumir de facultats intel·lectuals desenvolupadíssimes que el fan un cervell molt ben moblat. No. Excepte en el rigor que posa en totes les coses que li passen, i per com desplega de seguida una atenció reflexiva i deductiva, Manuel Elices us assemblaria, dic, un perfil normal i corrent, d’ésser modest i discret, un bon punt marcat per formes de retraïment, de prudència palesa. Presenta un arquetip biològic estilitzat, ben proporcionat, sense greix gairebé per enlloc de la còrpora, potser fruit de la pràctica continuada del submarinisme. Té la pell tirant a bruna olivàcia. A 70 anys complits, tot just li observareu uns pocs filaments de canície insignificants. És la seva una capil·laritat d’un negre bitumiós uniforme. Els ulls —d’avellana normals i ordinaris— són, tanmateix, escrutadors i de sàvia inspecció del món exterior. El destrempa perdre el temps, i, per damunt de tot, és un menorquí absolutament i activament enamorat de Menorca. Vet aquí l’alliçonador exemple d’algú que viu sense fronteres i que, tanmateix, no oblida l’illa natal, ni la deixa a sa. A mi, que som tan menorquí —vull dir tan poca cosa—, açò em té el cor robat.

Periodista