Del ple de la crisi

En el ple del Parlament de dimarts passat, dedicat a la crisi econòmica, es pogueren veure, embastades, les probables estratègies que seguiran les diverses forces polítiques en el futur immediat i, en alguns casos, fins a les pròximes eleccions.

L’oposició, sota el liderat d’una Rosa Estaràs que pareix cada cop més còmoda i assentada, tira ara amb fona contra Francesc Antich i no, com abans, pedrades sense ordre ni concert. Ha trobat en la crisi un filó que amb el savi consell de Josep Ignasi Aguiló, el nou secretari d’Economia del PP, la líder conservadora segur que aprofitarà fort ferm els pròxims anys. De fet, serà segurament el seu cavall de batalla en tot el que resta de legislatura i –a no ser que la situació econòmica faci un tomb a millor que ningú no preveu– l’eina principal per a la campanya electoral de 2011. És una opció estratègica bona per als seus interessos, intel·ligent i possiblement l’única que li pot donar excel·lents rèdits i incomparablement millor que el suïcidi d’anar al tot o res de Jaume Matas, perquè ara aquest viratge li permet posar les bases per tenir un aliat d’aquí a tres anys.

Els minoritaris, Bloc i UM, tiraren dimarts passat per elevació. Per no ferir Antich apuntaren cap a Zapatero, exigint un millor finançament autonòmic. Per raons diferents és el que han de dir. El Bloc perquè és consubstancial a l’essència del partit majoritari, el PSM. De tota manera és obvi que encara que no tirin directament contra Antich, aquest rep. I és segur que seguirà rebent perquè la reforma del finançament és impossible que pugui respondre a les expectatives dels nacionalistes d’esquerra. Coincidí UM a l’hora de fixar la diana. En aquest cas no es tracta tant d’una qüestió d’essència com de conveniència. A pesar que al portaveu pel cas, Josep Melià, no li faci gràcia la possibilitat d’un pacte futur amb el PP, el seu discurs s’alineà exactament amb les tesis que el president de la formació, Miquel Nadal, ha començat a destil·lar perquè vaig quallant com el licor de futur que ofereix als seus votants perquè se’l beguin: que el PSOE d’Antich, malgrat tenir el govern nacional aliat, no aconsegueix un bon finançament. Terreny abonat per recollir en el futur la "impossibilitat" d’un nou pacte amb els socialistes.

Pel seu costat, Antich i el PSOE intenten navegar per les presents aigües remogudes de la crisi sense encertar a forjar una nova estratègia que respongui a tan gruixada mar. El finançament serà millor del que tenim però ni prop fer-hi el que s’havia somiat. Com no venguin més convenis d’inversions extraordinàries i molt ben dotats, ho passarà magre. En aquest sentit no s’entén que no hagi negociat amb Madrid que els doblers del de Ferrocarrils es puguin utilitzar per fer el tramvia de la badia de Palma, el qual és infinitament més important que el tren fins a Artà, que per mono que pugui quedar no resoldrà cap problema de mobilitat significatiu com sí ho faria el tramvia. Pel motiu que sigui, possiblement la pressió del Bloc, ha acceptat aquest conveni sense tenir-ne fermat d’altre. I si no en ve cap més? Un drama. I sense una estratègia política –que es vegi, almanco– per fer front a la probabilitat de ser acusat per tots els altres de no ser capaç d’aconseguir un bon finançament ni tants de convenis com els promesos.

Periodista