Encara hi ha bossots?

Bona part dels acudits que record es basen en aquest fenomen que els lingüistes anomenen polisèmia, és a dir, en el fet que una paraula tengui diversos significats. Un exemple és la història, que em contà el "tio" Martí, d’un corredor de bicicletes que participa a una cursa al seu poble i després d’un gran esforç aconsegueix arribar el primer. S’hi aborden quasi tots el joves i l’alcen a becoll i es dirigeixen cap al cadafal on el batlle ha de lliurar-li la copa. És a mitjan camí que el nostre corredor comença a cridar i a advertir amb una certa desesperació "Me teniu per un colló, me teniu per un colló". Els que el duien a becoll contesten: "Per un colló no, home, per un heroi". Replica el que tenia l’ou estret: "Per un colló, per un colló, vos he dit". I els altres: "Per un heroi, pel més valent del poble".

Jo m’estim molt la paraula colló, no solament perquè l’he emprada moltes vegades per adjectivar-me a mi mateix, sinó perquè formava part de la bateria d’insults que teníem a mà els joves del poble quan iniciàvem una batalla oral. No sé qui va dir que la humanitat va fer una passa de gegant quan substituí les pedrades per insults. Colló era el més habitual d’aquests insults però n’hi havia de molts més: bossot, collons llargs, bosses tristes, cap d’olla, tros de banc, llosco, pardal, pardal assolellat, pardal amb anses, paupalloques, mac, marieta, pur, torracollons, pardalera, caganiu, torrapipes, cap de fava, mul, mul somerí, collonera, bàmbol, etc. etc. És evident que el més ofensiu era fill de puta i en la nostra escala de valors estava ben clar que si rebies aquest insult o mataves o mories. Els insults són, o eren, paraules ben nostrades, moltes de les quals no han estat recollides, ai!, en els diccionaris de la nostra rica llengua. Cap allà l’any 1960 acudia al Lluís Sitjar als entrenaments per a veure tocar magistralment –tot s’ha de dir– la pilota a Juan Carlos Lorenzo, Àngel Cobo i Mirto Davoine. Era un espectacle, però, no solament veure tocar la pilota, sinó sentir com aquells jugadors argentins utilitzaven les expressions com "hijo puta", "cabrón" i "maricón" com si diguessin Toni o Pep. Eren insults, sobretot el primer, que per nosaltres, ja ho he dit, eren absolutament intolerables, però els argentins els deien fins i tot afectuosament.

Els argentins, doncs, ens ensenyaren altres valors i a no morir pels insults que feien referència a la nostra mare, però no afegiren aportacions al nostre repertori. Ni "boludo" ni altres de semblants no foren incorporats al nostre lèxic d’insults. Per augmentar la meva riquesa lèxica d’insults vaig haver d’esperar a anar a València, on vaig aprendre alguns insults dirigits a homes, com trompellot o caracollons, i alguns més de dirigits a dones com tiafiga, figa blana, figa estreta o bacora. Després dels vint anys ja no vaig fer meu cap nou insult i he mirat sempre de no utilitzar insults procedents de la política com feixista, franquista, totalitari, etc.

Tanmateix, en uns anys que no puc precisar els insults que havia après de jove es començaren a esvair i ja quasi ningú no els emprava a Son Ferriol. He pensat algunes vegades que si es varen morir fou bàsicament per mor de la invasió i substitució de la llengua castellana. Però crec que no, els insults en castellà que els de la meva generació poguérem aprendre ja un mica majors no ens feren forat. Mai m’he trobat tan ridícul com utilitzant o sentint utilitzar a un mallorquí la paraula "gilipollas". No crec, doncs, que sigui la substitució per expressions d’una llengua aliena l’única explicació de la pèrdua dels insults que tant enriquiren la llengua pròpia de la nostra infantesa i joventut. Quina és, doncs, la causa d’aquest empobriment que tant lament? Chi lo sà?

Quan he repassat el títol d’aquest article he pensat que si tenc –no ho crec– algun lector assidu deu pensar que la direcció d’aquest diari m’estimula a escriure articles grollers, verds o a barallar-me amb altres opinadors. Puc prometre que no fou aquesta la tasca que aquells homes m’encomanaren. Ben al contrari. Em digueren que miràs de tractar algun tema de caire científic o filosòfic. Jo ho faig, però ningú no ho percep. En l’article que ara acaba, per exemple, hi havia un tema altament filosòfic que em tem que ha passat desapercebut: és el de la relació entre les paraules i la realitat. Podríem també formular la pregunta de manera més planera. Quan desapareix una paraula, és que desapareix l’objecte al qual fa esment? És el que he volgut plantejar –segurament amb poca fortuna– en el títol. Dit altrament: han desaparegut realment els bossots o és únicament la paraula la que s’ha esvaït del nostre lèxic?

Catedràtic de la UIB