Desesperança

A mesura que amainin els bramuls del de Calvià se sentiran les queixes dels desesperançats que diumenge omplien el cadafal al costat de la victoriosa presidenta. Són molts i no abandonaran el partit però s’abandonaran en ell congriats pels dubtes. El forat és tan gran que, per omplir-lo, a la nova presidenta només se li acut fer com si el matisme no hagués existit i declarar-se hereva del canyellisme.

Un exercici d’impossible prestidigitació adequat per a l’espectacle però inconsistent en la distància curta i en la reiteració. No estranya que en aquesta conjuntura l’única esperança demostrada es digui Nadal i no jugui a tennis.