nubes dispersas
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

De Can Mayans a Casa Alfredo

L’escàndol de Javier Rodrigo de Santos a Casa Alfredo ha servit per a moltes coses, però sobretot per escampar per totes bandes el crit d’un moribund que un dia fou un dels més esplendorosos barris de Palma: El Terreno, gènesi i realitat viva del turisme a la Mediterrània, ara en bona part abandonat i víctima de la degradació.

Casa Alfredo es troba al carrer de Ramon Servera Moyà, paral·lel al de Joan Miró i a poc més de cent metres de la plaça Gomila. És l’antic Can Mayans, llar d’una família que vingué de Cuba a principi del segle passat, quan El Terreno es convertia a poc a poc en zona residencial. Ara Cort canvia el nom al carrer. Es dirà Georges Bernanos, l’escriptor francès que vivia molt a prop del carrer i que escrigué Els grans cementeris sota la lluna, al·legat brutal contra la repressió a Palma durant la Guerra Civil. De fet, Casa Alfredo es troba a molts pocs metres d’on s’ubicava la Societat Bellver, el centre republicà d’El Terreno, que va ser clausurat pels falangistes el 19 de juliol del 1936. Paradoxalment, un fill de Bernanos, que nomia Ivy, formava part de la Falange. El pare, per contra, criticà els afusellaments i elogià la figura de l’ecònom Parera, que duia la parròquia d’El Terreno i que salvà molts dels seus veïns d’una mort segura. Ja en aquells temps El Terreno era potència turística, amb hotels com el Mediterráneo, ara convertit en bloc de pisos de luxe que miren cap al passeig marítim.

La guerra ho interrompé tot, però El Terreno mantenia el seu encís. A la postguerra un ninet anava escola al carrer Ramon Servera Moyà, al col·legi Sant Vicenç de Paül. Nomia Gabriel Escarrer. I vivia i jugava a la barriada. El 1956, quan tenia 21 anys i ja era director de Viajes Iberia descobrí el potencial del turisme de masses i posà en marxa els primers hotels. Reuní com va poder 150.000 pessetes i disposà de l’aval del nou ecònom Ramon Cifre. Naixien així l’hotel Altair, el Rocamar... un imperi sorgia del no-res.

Mentrestant, el delegat del Ministerio de Informción y Turismo, Francisco Soriano Frade, ex-combatent de la División Azul, anava cada dia a fer feina al centre de Palma agafant l’autobús a la plaça Gomila, per donar exemple d’austeritat. Foren uns començaments molt humils mentre els turistes arribaven a palades i, en els seixanta, la plaça Gomila es feia famosa a tot Europa. Allà, en els anys vint, Jorge Luis Borges havia escrit el seu primer llibre de poemes, i allà, a poc a poc, s’hi engrandia un turisme de masses que aviat s’escamparia per Cala Major, Platja de Palma, Palmanova i Magaluf.

La població tradicional d’El Terreno començava a partir cap a altres barriades. Eren temps de discoteques, gateres nocturnes i molt de renou. Tanmateix, així entraven les primeres divises a Mallorca i així es creixia a un ritme vertiginós, amb molt improvisació i pensant només en la pròxima temporda turística.

La degradació havia d’arribar tard o d’hora. I arribà. En els anys vuitanta Gomila s’esvaí com a gran centre de la nit de Palma. Passà de ser un desert a veure com als seus voltants s’escampava la prostitució masculina i femenina. Ja fa vint anys que Cort parla de fer un pla de reforma integral d’El Terreno. Tot són paraules. Ara és una llimona espremuda que s’ha posat de moda una altra vegada per la insensatesa d’un polític que es gastava els doblers públics a un bar d’ambient homosexual. Lluny queden els temps en què era vistada per Errol Flynn, John Lennon o Yoko Hono, entre molts d’altres. Ara fins i tot es traspassa Casa Alfredo, local embolcallat en una polèmica política que ha tingut un principi molt renouer però que encara no té final a la vista. Cap zona com la dels voltants del carrer Ramon Servera Moyà, dedicat a un dels mariners morts en el creuer Baleares, ha sofert tal neixement tan esplendorós, tal creixement tan desmesurat i tanta agonia com El Terreno, un nucli urbà que recorda, a més, la vida d’un dinosaure que el d’una barriada. Deixaria morir cap capital europea un dels seus nuclis més emblemàtics? Palma ho consent amb la plaça Gomila i els seus voltants, fins i tot fins al punt que el seu tinent de batle d’Urbanisme emprava la zona per a la seva doble vida. De Can Mayans a Casa Alfredo. De ca l’enginyer Parietti a blocs de pisos, amb la prostitució escampada per allà on escrivia Borges.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joan, fa mes de 14 anys
Magnífic article, sr. Riera, però el sr. de Santos no malversava diners públics a un "bar d´ambient homosexual", sinó a un prostíbul (masculí), que no és el mateix: de la mateixa manera qeu no és el mateix un bar (d´ambient heterosexual) que un prostíbul femení.
Valoració:0menosmas
Per Toni, fa mes de 14 anys
Molt bon article. La degradació d'El Terreno és la degradació que sofreix Ciutat tot ella. En De Santos també es responsable d'es macroparking que encara degradará El Terreno una mica mes. ¿Ho degué fer gratis? Jo penso que no, empero la Sra. Calvo va dir que tot era legal. Legal no vol dir que siga el millor per el be comu de la barriada. Untant, untant tot es tapa, fins i tot sa poca vergonya. Ara prest li tocará en Es Jonquet. ¿Mos sorprendrá la Sra. Calvo amb un altra "tot es legal i no hi podem fer res"? Veurem...
Valoració:-2menosmas
Per Antoni Duran Febrer, fa mes de 14 anys
També hi ha perill de que el Jonquet mori, un altre barri emblematic que a qualsevol capital europea seria visita obligada pels turistes, ara está a la picota.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente