Les promeses electorals solen caducar poques hores després del recompte. És normal, que no vol dir que sigui correcte però ens hi hem avesat i potser és millor així, que després en nom del programa molts governants passen per damunt de moltes voluntats ciutadanes. Bé, sigui com sigui, la batlessa Calvo ens prometé compaginar les tasques pròpies de ser la primera autoritat municipal amb les responsabilitats d'encapçalar l'àrea d'Urbanisme. Més que una promesa era un compromís de cara que els ciutadans la veiessin com a garant de la transparència en un tema tan poc transparent com fins ara ha estat l'urbanisme. És el que tenen les eleccions amb llistes tancades on només podem triar el líder i tota la resta ens ve de rebot, fins i tot, sense que els preocupi massa donar-se a conèixer per tal de ser avaluats amb coneixement de causa. En un altre sistema la promesa hauria estat del tot innecessària, fins i tot una excentricitat. Però no en el nostre, on la cara de la senyora Calvo, el seu currículum i la seva veu eren tot el que tenien els ciutadans per triar la seva llista. La promesa era un plus de compromís però també una excessiva càrrega de feina que, una vegada aconseguida la persona adient i de confiança, ja no té massa sentit. Podem exigir el martiri, per pur sadisme, però més m'estim demanar eficàcia dins la màxima transparència. A més, s'ha de ser d'una ingenuïtat que esparvera per creure que en els temes importants, els que no són el dia a dia de la gestió, la batlessa no mantendrà la veu i l'última paraula. Aquells que la votaren poden estar segurs que ha fet net en aquella penosa àrea on, per només citar un «petit detall», ara per primera vegada en molts d'anys els expedients s'avaluen per rigorós ordre d'entrada.
La jerarquia de l'Església ens vol fer creure que enguany assoliran el seu compromís d'autofinançar-se perquè no hi haurà partida en els pressuposts generals de l'Estat que els compensi del que no li atorguen els seus fidels. No crec que ni en la lletra ni en l'esperit dels que signaren la incomplida promesa d'autofinançar-se hi hagués la fórmula que enguany s'estrena d'arribar al 0,7% del total de l'IRPF dels catòlics perquè, al contrari del que se'ns vol fer creure, aquests són part de la feixuga càrrega impositiva que tocarien arribar a la hisenda pública i se'n van a un destí estranyament descontrolat. Els que no som catòlics contribuïm un 0,7% més que ells al bé comú, aquell que no fa diferències entre ideologies ni creences. Però ells volen una societat a part, sense control de la despesa ni el rigor que se li suposa als comptes públics. L'única cosa bona d'aquesta fórmula fiscal discriminatòria entre ciutadans és que palesa la manca de fe dels pastors en el seu ramat al qual veuen incapaç d'assolir el compromís que diuen tenir amb la seva església. Molt mostrar múscul devers la Puerta del Sol, amb irades manifestacions, però no confien ni en els seus a l'hora d'omplir el rebost. Trista imatge la seva i la d'un govern que es diu progressista i s'acoquina davant de les exigències d'aquells que descaradament lluiten contra ells.
