Carlos Delgado assegurà que no es presentaria a la presidència del PP, que no hi tenia cap interès i que de cap manera havia passat pel seu cap tal possibilitat. Ho deia quan féu l'envit públic a Rosa Estaràs perquè acceptàs debatre en el si del partit les qüestions que a ell tant el preocupen, ara. Abans, quan el PP governava i l'amic Jaume Matas era president del Govern o no el preocupaven per res o, com a mínim, callava. No se'l sentí, no, oposar-se a la reforma de l'Estatut. I tampoc devia estar tan malament com a militant del partit que maltracta els seus principis quan decidí ser el cap de llista del PP a les eleccions municipals a Calvià, manco de tres mesos després de l'aprovació de la reforma estatutària. Però tothom té dret a canviar d'opinió, inclús tan ràpidament, i el senyor Delgado ara abomina de tot allò de la qual cosa participava fa no res. Més encara: el canvi d'opinió també l'ha manifestat en la voluntat, feble, què li hem de fer, de no voler ser president del PP, ja que ara, divendres passat, es rectificà a si mateix, una més, i anuncià que disputarà a Estaràs la presidència orgànica.
Els rumors que corren entre polítics i periodistes són que Delgado sap que no té possibilitats de fer-se amb la presidència del PP i que tot és una estratègia per fer el bot cap a la ruptura. Una escissió, emperò, que feta normal, sense més, amb un comportament senyor cap al partit que l'ha fet políticament qualque cosa, no li donaria cap protagonisme social ni mediàtic. Un titular d'un dia i poca cosa més. En canvi així escalfa motors, provoca tensió interna, aixeca passions per allò que els seus impulsors saben que toca l'animeta del militant mitjà del PP, adquireix protagonisme polític, social i mediàtic i s'assegura que en el moment de l'escenogràficament compungida roda de premsa per anunciar -com tots, en el seu cas- que ell no ha canviat sinó el seu partit i que per tant se'n va, doncs pugui haver-hi militants que el segueixin. I, llavors, amb el suport econòmic i mediàtic que té assegurat, aspirar a forjar un nou partit que tengui el seu horitzó a les eleccions municipals i autonòmiques de 2011. Cal repetir-ho: és el rumor que circula, cada cop amb més intensitat, però no és que ni Delgado ni cap dels seus impulsors reconeguin l'estratègia.
Si finalment fes la passa, quin tipus de partit seria? Delgado no té un pèl de beneit i sap, o hauria de saber, que un partit autòcton així, sense cobertura nacional, i a pesar de tenir doblers i suports mediàtics, quedaria enquadrat per sempre pel seu acte de bateig. L'anticatalanisme. I això el situaria en línia amb el que han assolit els partits que han existit i existeixen d'aquesta corda. El millor resultat històric fou el de 2003. Quan tota l'amalgama de sigles anticatalanistes i antinacionalistes (ASI, Clau, PRIB, UPB...) superà els 11.000 vots. A tot Balears. Reduïts a les circumscripcions insulars el que més s'aproximà al 5% -mínim per treure representació- fou ASI a Mallorca, amb un 1,6%. És ver que el partit hipotètic de Delgado no seria comparable -si més no, no del tot- als nostres frikis habituals. Gràcies al suport econòmic i mediàtic superaria aquest mínims, però d'aquí a tenir possibilitats d'un escó hi ha un abisme.
Altra cosa seria que el partit de Delgado comptàs amb suports nacionals i que existís una estratègia de ruptura del PP que, qui sap, pogués ser encapçalada per Esperanza Aguirre i que aconseguís xuclar tot el vot de les recents aventures antinacionalistes -Ciutadans, Rosa Díez...-. Si fos així, o d'una manera semblant però en qualsevol cas que no fos el partit friki habitual, per ventura tendria més opcions. De tota manera fa l'efecte que els impulsors d'aquesta estratègia -si és que existeix- fallen si pensen que podran llevar vots al PP a Balears. És un sentiment que es nota i es comenta, però és una quimera. Mai no n'hi traurien amb un percentatge significatiu. Perquè un partit és quelcom més seriós i complicat de fer que aixecar una bandera de conveniència.
