Per increïble que sembli, el batle Delgado ha aconseguit marcar l'agenda del seu partit. Fins i tot, abans de saber-se que es presentava a presidir-lo ja havia situat un tema secundari com a eix del debat. Perquè, em perdonaran els que tenen la llengua com a principal font de la seva neurosi, la guerra sobre la denominació del català és un tema molt menor comparat amb els que ofeguen administrats i administradors del nostre país. Qualcú, amb perversa encabotada per la realitat, podria creure que el XII (en la llengua que parla la candidata s'ha de llegir com a «doceavo») congrés del PP de les Illes Balears giraria entorn del debat sobre el finançament autonòmic, la democràcia interna, l'alternativa econòmica a la desacceleració econòmica (altrament dita, crisi), el paper de la immigració, el model de creixem urbanístic o els serveis públics de qualitat. I ja ho veis: la primera roda de premsa de la candidata oficial a presidir el partit, la senyora Estaràs, estava exclusivament dedicada al tema lingüístic. És a dir, l'aspirant determina el tema central i tothom li accepta l'envit.
Per això, i perquè només havia assistit a una roda de premsa del PP i va ser aquella on el senyor Rodríguez digué que «era lunes y estoy en mi despacho», vaig trobar prou engrescador anar a escoltar en directe les noves idees sobre un tema tan vell i en el qual només poden perdre l'aglutinant pau que han gaudit fins ara. No em va decebre: la candidata vol aplicar a la lingüística la mateixa política que fins ara han aplicat a la comptabilitat pública i que, bàsicament, consisteix a fer del costum la norma amb independència del que digui la ciència comptable o la lingüística. El costum, com descobrim a diari, diu que mentre governen es difumina la línia que separa els interessos privats dels públics, l'ús de la visa es fa com sempre s'ha fet -amb absoluta impunitat- i les lleis pressupostàries s'adapten al costum de qui dies passa, anys empeny, i el darrer que tanqui la porta. Igual tarannà aplica a la idea lingüística que ens proposà. Cal parlar com sempre han parlat. És a dir: pot dir «apoyo» diverses vegades sense empegueir-se o, fins i tot, corregir el meu educat bon dia, amb el qual vaig encapçalar una pregunta, per un «voldrà dir bones tardes». Com exemple, ens explicà que al seu fill l'ensenyen a dir «porta» quan aquí sempre hem dit «du». Supòs que l'ensenya a dir «tardes» i, al mateix temps, patiria un atac de «modalisme agut» si l'infant li proposàs anar al parc totes les «tardes». Aquest és el rigor de qui s'alça com abanderada de la llengua més nostrada. En poques paraules: abans de començar l'esprint ja dóna símptomes de patir la famosa «pájara», modèlicament parlant.
Al final, ahir horabaixa hi hagué entrenador de bàsquet infantil en es Molinar. Si no arriba a ser per la protesta d'uns pares, l'ordre de no entrenar per poder anar tothom a la manifestació s'hagués complit amb rigor. No és difícil saber perquè s'arriba a aquest punt d'estultícia i s'utilitza la coacció per engreixar xifres de manifestants: poca confiança en la justícia de la protesta.
ferranaguilo@ono.com
