D'acord: el senyor De Santos actuava mogut per la drogoaddicció i no sabia ben bé què es feia. Amb aquesta premissa, absolutament favorable als seus interessos com a inculpat, caldria començar a revisar algunes de les actuacions que només es justifiquen per la influència de la droga o per la influència de causes encara més malignes, almanco per la nostra salut com a poble. Pels diaris s'ha parlat de tot el que envolta el misteri de Son Espases -autèntic estendard de la bogeria- però no es fa esment a un dels permisos d'obra que més pot canviar la fisonomia de la ciutat. Parl de les promocions previstes en Es Jonquet, amb cases de luxe i centre comercial inclòs. Parl, per si qualcú encara no se n'ha adonat, de canviar l'skyline de Palma, la tarja que reben els nostres visitants per via marítima i una de les fotografies més internacionals de la ciutat. Una autèntica bestiesa de prop de 120 habitatges, piscines i serveis comuns, a més d'un centre comercial que, per assolir l'èxit econòmic cercat, disposaria d'una sortida directa al passeig marítim. Una destralada que només la droga que penetra pel nas o la pitjor que ho fa per les butxaques podria permetre. Una destralada que té totes les benediccions del molt pietós govern municipal de la senyora Cirer i del perdut del seu escolà, el senyor De Santos (què devia tenir el PP que ens comandà tants d'anys que en pocs mesos han aparegut un perdut i un fugat...). Una destralada que, necessàriament i a la llum dels descoberts desequilibris psíquics del seu màxim responsable, hauria de ser revisada per pura higiene democràtica.
L'actual corporació, comandada per la senyora Calvo, està lligada pels acords signats. Refer permisos on hi ha tants d'interessos en joc és molt car i complicat. A més, els representants de la ciutadania -els partits polítics que eren l'oposició al molt canònic equip de la senyora Cirer- o no repararen en el gol que ens ficaren pel mig de les cames o no ho trobaren escandalós o, potser i no juraria el contrari, els semblà una modernitat fer cases per rics en un barri que conservava una fisonomia tradicional gràcies a la miserable incapacitat de moure's que tenen els pobres que fins ara hi habitaven. Sigui pel que sigui, ni badaren la boca per dir que aquest cant a la cobdícia de les poderoses empreses foranes era una afronta a la ciutadania i un insult als que encara ens consideren una bella ciutat mediterrània. També podria ser que, com tot el referit a aquesta negra etapa municipal, l'obscurantisme de les decisions els velàs la capacitat de control. No ho sé, però convendria escatir com se concediren les llicències, en base a quins plans i amb quines condicions. Sabem que una de les parts estava tocada per la cocaïna. Ens manca saber què tocà els altres comensals en aquest autèntic festí de cobdícies que els feren oblidar l'obligació de vetllar per la defensa dels interessos comuns i no adaptar-se als d'uns pocs, per molt amics i generosos que fossin. Una decisió així no la prengué una sola persona. Els altres, els que només es desintoxiquen del poder, esper que ens aclareixin els motius.
