Tenc alguns amics de dretes, no massa, però la gran majoria són propers a l'esquerra. Normal. Normal aquesta proporció i normals la majoria d'ells. Molts pateixen d'una síndrome d'immediatesa per la qual no guanyen per frustracions. Ho volen tot i ho volen ja. Com que tot i ja no sol ser possible, engreixen frustracions cícliques que s'enquisten i esdevenen permanents. Guanya l'esquerra els diferents governs i ja comencen a patir desencisos. Bé siguin per les formes o bé pels fons, troben ossos en el lleu i comencen a viure la victòria dels seus com una autèntica traïció. No és que s'estimin més la de la dreta però es resignen a ella i abandonen esperances per a temps millors. Mentre, gaudeixen de la irresponsabilitat social: no governen el seus, no esperen res dels adversaris, no se senten responsables de les barbaritats que puguin fer. Però, quan les urnes o els pactes condueixen els seus als despatxos oficials, comencen les presses i cada dia que passa és una renúncia i un estímul per a la frustració. Sense creure-ho de veres (no són tan boianos) amollen allò que tots són iguals i que tanmateix no s'ho paga donar suport als que, més prest que tard, ens trairan.
Al mateix temps, a més de flastomar de les actituds reaccionàries dels governs dretans, se senten orgullosos de les conquestes socials aconseguides sempre que ha governat l'esquerra. Des la universalització de l'assistència mèdica fins a les successives ampliacions de l'ensenyança gratuïta tot passant pels drets aconseguits, a la igualtat, a millor assistència social, a la no discriminació per opcions sexuals, a l'avortament... Podríem convenir que és una contradicció però només és una qüestió de perspectiva: el present és massa lent i només en el passat, ja sense presses, es veu la feina feta. El desgraciat tema de la corrupció en l'Ajuntament de Palma comandat per la senyora Cirer ens demostra que no és igual qui governi, de cap manera. Primer, hem descobert que ja en temps del senyor Fageda es retiraren targetes de crèdit pel seu mal ús. Ho hem sabut quan els possibles delictes han prescrit, evidentment. Segon, pels que no veuen diferències en els avanços democràtics, la molt pietosa senyora Cirer va blindar totes les empreses públiques i les comissions de govern de l'ull escrutador de l'oposició. En nom d'un déu despòtic va treure l'oposició dels consells d'administració i impedí el control i l'accés a la informació dels representants d'almenys la meitat de la ciutadania. Pel contrari, la senyora Calvo, també per creences però de signe contrari, retornà l'oposició als consells d'administració i a totes les comissions. I tercer, el senyor Flaquer lliurà a la premsa una factura de la reparació del cotxe privat del seu antecessor, senyor Alomar, tot i saber del cert que els doblers només havien estat avançats de la nòmina mensual i reintegrats tot d'una. És igual: la veritat no l'havia d'impedir dir que tots poden ser rasputinians. Al contrari, la senyora Calvo, tot i tenir proves fefaents per filtrar-les abans de les eleccions, optà per esperar a la seva celebració per tal de no contaminar-les. Són tots iguals? O s'ho paga votar per estar comandats per altre tipus de persones?
