El PSM, tot sol?

Si s'arriba a confirmar aquesta voluntat, les conseqüències seran importants per tota la que podríem anomenar geopolítica balear. Però ja arribarà, si arriba, el moment de fer anàlisis d'aquesta mena. Ara el que pertoca és constatar que totes les aventures que el PSM ha emprès en els últims anys han resultat fallides. D'ençà que el partit deixà dretanitzar la seva imatge i missatge entre 1999 i 2003 perquè alguns dirigents s'emmirallaren amb UM, perseguint la ridícula obsessió de convertir-se en el partit dels empresaris i deixant a banda la seva tradicional base sociològica, no n'ha encertada ni una. La catastròfica gestió política de les successives direccions, juntament amb la no manco desastrosa situació interna de bregues larvades per no voler posar a votació el que resultà ineludible posteriorment, el conduí a un estat de desesperació, sentint-se acorralat per diversos factors exògens. Cada ni un dels quals pot ser explicat racionalment. Perquè que el PSM, que a les eleccions generals de 1993, 1996 i 2000 signà resultats d'entre 20.000 i quasi 25.000 vots i que a les autonòmiques arribà a ser el tercer partit de Balears, se deixi arrossegar per l'atracció fatal cap a un partit com UM, que per molt que a Mallorca l'arribà a superar i que per molt de nacionalisme que vulgui vendre mai no li ha demostrat cap capacitat de transvasament de vot (ni a la inversa), és incomprensible. I què dir del fet que se deixi arrossegar pel que pugui per ventura dir, pensar o fer ERC, que les vegades que s'ha presentat a les eleccions a Balears no ha tret més que 1.600 vots, amb l'excepció d'unes europees (o sigui, comicis que no compten).

Sempre se'n pot extreure quelcom positiu, de tot. Inclús d'allò pitjor, com és el cas del fracàs d'Unitat que ha afectat sobretot el PSM. I per ventura, si allò que conten els que pareixen conèixer-ho es així, aquest partit en traurà del desastre de dia 9 passat si més no la consciència de ser el que és. De madurar, en definitiva. I com a ens madur, doncs per ventura prendrà les decisions en funció dels seus interessos i no, com du quasi una dècada fent, fruit d'emmirallaments incomprensibles i, per tant, equivocant-se una vegada rere l'altra. Són ja quasi deu anys de greus errades comeses per la incapacitat d'entendre on fa política. No serà per tant gens fàcil redreçar la situació, si és que alguna vegada arriba a ser possible. Però fa l'efecte que el cop aquesta vegada ha estat de prou consideració per, com a mínim, reaccionar. Pareix que a la fi bona part de la militància del PSM ha entès que mai ningú no te salva excepte tu mateix i que si tens votants sobretot d'esquerres i fas política de dretes te fugen com si fossis el dimoni. Per ventura també hi ha ajudat, a banda del desastre d'Unitat, un fet aliè que pot significar la cura curar de la psicopatologia política que patí el PSM d'ençà les eleccions catalanes de 2003. A partir d'aquell moment caigué en una mena d'estat de postració, de complex cap a ERC que el convertí -salvant les distàncies i sense ànim de ofendre ningú- en l'equivalent dels segrestats que pateixen la síndrome d'Estocolm. Síndrome que els resultats de les generals de 2004 elevà a cas clínic aparentment insalvable, com demostrà posteriorment l'obsessió perquè ERC fos al Bloc o, ara, en fer part d'Unitat perquè ERC i UM no el poguessin acusar de no ser... nacionalista. Al partit que inventà el 1977 el nacionalisme polític modern a Balears!