La tendència involutiva que assota el mercat de l'habitatge resulta, potser, un bon argument per qüestionar les possibilitats futures del consumidor de mantenir el ritme de creixement econòmic que fins ara s'ha anat consolidant.

La institució de la família ha passat de mostrar un perfil estalviador a oferir-ne un altre de diametralment oposat, bàsicament inversor. La inèrcia consumista desmesurada, traduïda en termes d'adquisició de tota una sèrie de béns i serveis prescindibles, així com d'immobles sobrevalorats, ha portat el ciutadà a una situació final d'ofec econòmic que és l'única que pot mantenir la vitalitat del model actual de creixement. Arribats a aquest sostre, cal plantejar-se si tal volta no seria desitjable una alternativa a la via tancada que tenim, i que només deixa marge a dues opcions: induir els no endeutats a l'espiral del deute o endeutar més els ja endeutats.

El ciutadà demòcrata hauria de fer ús del poder que li atorga el sistema per exigir a les institucions polítiques una actitud no merament gestora de recursos i programes econòmics i socials, sinó proactiva i visionària, àdhuc oferint un perfil orientador i pragmàtic, capaç de mostrar els fets així com són i les eines que calen per dirigir-nos-hi, amb raons públiques. El canvi ha de venir des de baix, requerit pel mateix poble, i per redundar, naturalment, en el seu benefici; un benestar fonamentat en el deute i la propietat fictícia mai no pot ser veritable benestar.

Es diu que cada poble té el governador que mereix. Altrament dit, si no som capaços de reflexionar i desplegar una estratègia orientada al canvi, la conseqüència serà la invariabilitat de la situació descrita.

Rosa Pedrera i Guillem Capó. Palma.