Mònica Terribas, en el seu article d'ahir en El Periódico, ens parlava de les enquestes electorals des de l'exemple d'un tema que coneix a la perfecció: les audiències televisives. Quan es demana als catalans, per telèfon o al carrer, quina és la seva televisió preferida contesten majoritàriament que, sens dubte, TV3. Però una sèrie significativa de catalans, representativa de tota la societat segons els estudis sociològics, té instal·lat a ca seva un aparell que no entén de preferències subjectives ni de valoracions de conveniència i registra al segon tot el passeig que l'espectador fa per les diferents cadenes. És l'aparell que l'empresa Sofres instal·la per a mesurar les audiències, el resultat de les quals es publica a diari. Idò bé, com ens recorda la periodista, l'aparell que no menteix reflecteix una realitat diferent de les enquestes personals i no atorga preeminència de la televisió nacional llevat dels Telenotícies i de Polònia. O, si ho voleu resumir, la cadena que lidera les preferències declarades dels catalans només és la més vista quan fa informació o quan se'n fot, d'ella. Traslladada aquesta realitat a les enquestes electorals s'entén que les intencions de vot confessades poc tenen a veure amb les practicades secretament en les urnes. Per què ho feim? Per pudor o per rebel·lió davant d'una intromissió en la privadesa que, tot i ser habitual, encara es considera inacceptable.
Al mateix temps i per aquest motiu, tots els sociòlegs coincideixen en el poc valor que tenen les contestes directes a la pregunta sobre les preferències a l'hora de votar. Les enquestes necessiten, per acostar-se a la realitat, del que s'anomena cuinar-les que, més o menys i dit a l'engròs, significa esbrinar les veritables intencions de vot a través de preguntes indirectes o pròpiament paranys. Aquí dos i dos no fan sempre quatre i, per això, enquestes fetes al mateix moment i lloc ens aporten conclusions diferents, a vegades antagòniques. Però tot això ja ho sabíeu i no sé perquè vos faig perdre el temps en disquisicions tan palpades. Serà que, com tots, no atur de demanar-me què volen dir tantes xifres com ens ofeguen aquests dies, a qui serveixen i per a què les fan. Deu ser que els humans necessitam seguretats escrites encara que caduquin l'endemà. Talment passa amb els horòscops que arreu es publiquen: tothom els llegeix, amb especial insistència en el que correspon al signe propi, però ningú no els demana cap versemblança ni els exigeix responsabilitats una vegada passat el període pel qual estaven fets i el pronòstic ni s'ha complit ni se l'espera. Són entreteniments disfressats amb dosis de ciència o, almanco, de la ciència que desconeixem. El cert és que les eleccions es decideixen a les urnes i aquestes haurien d'anar farcides d'il·lusions i aniran plenes de temors. Temor que guanyi l'adversari i que tot allò que ens agrada quedi congelat a l'espera de millor ocasió. Però hem superat Aznar i pareixia impossible poder recuperar l'esperança després d'aquell malson. I ja veis, estúpids com som, la recuperàrem i l'hem tornada a perdre en menys de quatre anys. Potser les enquestes no poden ni ensumar aquesta sensació tan estranya de creure que ningú no mereix guanyar, però noltros no ens mereixem perdre.
