La meva enyorança per vós, senyor Moll, aguanta ben tibant per anys que passin, d'ençà que féreu el traspàs a l'altra vida un 18 de febrer de 1991. Arran de la vostra desaparició corporal, se m'ha congriat una doble percepció. Adés se m'atia el sentiment de tristesa humana derivada de la pèrdua d'un dels éssers més savis i més modests dels darrers temps; i adés em sobte la sensació de trobar-nos desassistits. Vull dir amb açò que experiment, alhora, la buidor física de l'absència i la buidor moral -el mal de cor- en mancar-nos el vostre magisteri.

En el dia de l'aniversari planyívol, avui em bull al cap la situació de la nostra llengua, encara malaguanyada i minoritzada, per no dir despreciada des de dins. Deix de banda, tanmateix, els sinistres grupúsculs de pseudointel·lectuals fatus que, d'ací i d'allà, es dediquen a predicar, primer, la ridícula idea que les llengües no són matèria científica, i, segon, a negar farisaicament la unitat de la llengua catalana: açò sí, flastomant-la en pulcra llengua castellana universal, en la llengua volguda per única -per imperial- de Madrid a Cadis, de Cadis a Usuaia, i d'aquí a la frontera texana, sobre un fotral de quilòmetres en el mapamundi.

D'una semblant caterva -literal espelunca lingüística-, no és ara del que vull parlar-vos-en, no. Cal no malgastar un segon. Aquests pasturen com les cabres i no hi ha remei: envesteixen, arrapen, escatainen..., entre d'altres demostracions d'exquisida raó.

En canvi, m'amoïnen aquells incauts que tenen una falsa idea del predomini lingüístic. Són les persones que, per pura ignorància, creuen que l'ús i la prevalença de la llengua catalana és, també a Menorca, un símptoma d'endarreriment cultural. Vaig seguir amb delitós interès un debat en una emissora local de ràdio, a propòsit de la llengua. A banda el senyal gens insignificant que el debat era una palesa mescla d'ús del castellà i el català, tot i que els participants són nats a Menorca o de residència antiga; açò al marge, hi vaig notar un seguit de teories ingènues, preconcebudes a través d'una educació monolingüe i castellana. Algú va voler explicar un episodi del qual, si no havia estat testimoni personal, sí que l'hi havien referit amb acurada exactitud. Fou el cas que un fillet, acompanyat d'un adult, va haver d'anar a passar consulta al metge de capçalera. Com que el facultatiu de guàrdia era castellanoparlant, va ser en aquesta llengua que se li va adreçar de bon començament. Una de les primeres preguntes del metge va ser, més o manco, amb aquestes termes: «¿Qué te pasa, te duele la tripita?». El narrador radiofònic de l'anècdota, en aquest punt, continuà així, serenament instal·lat en la llengua castellana: «El médico, al comprobar que al niño se le trasmudaba la carita angelical por no haber comprendido la pregunta, desvió la mirada al acompañante con una compasiva mueca, esperando que el adulto ayudara a la criatura a salir del estupor». En efecte, l'adult, aleshores, posant un fil de veu tendra, absolutament maternal, féu una diligent traducció simultània: «Que diu es doctor que si et fa mal sa panxeta». Salvada la incomunicació entre pacient i doctor, la consulta va cloure's amb el corresponent diagnosi de gastritis. O sigui, un fillet enfitat per les llaminadures. Acabat el relat, el contertuli, de seguida, volgué extreure'n la indefectible conclusió, i, sense més ni més, esbombà amb to solemne i majestàtic, com un qui fa petar la veu de la consciència: «En mi opinión, un niño al que le sucede eso, es un niño lingüísticamente empobrecido».

La tensió sanguínia se m'havia disparat a límits de tsunami, i, per tant, una revolada de repulsa m'empenyé a telefonar a l'emissora i demanar-hi un torn de paraula. Som del parer que no hi ha dret, a les alçades de la història en què som, que encara es mantenguin criteris enzes, sols explicables per aquelles mentalitats que proclamen la prevalença d'unes llengües damunt les altres. Creure que el castellà farà els menorquins una mena d'éssers més lliures, més cultes, més preparats per a les relacions intel·lectuals, o per a la comunicació de prestigi, és una pura brutalitat intel·lectual. El criteri és més a prop dels usos, diríem, agressivocolonials que no pas de cap principi científic assenyat sobre la virtualitat de les llengües. Que algú cregui que el monolingüisme d'un al·lot menorquí és provocar el seu empobriment idiomàtic, em sembla escandalós. Ben enfora de ser un pobre lingüístic el fillet que, de Menorca estant, no entén la paraula «tripita», el drama real de la qüestió rau en el fet que un metge -adult, format i de mentalitat científica- es mostri incapaç, també de Menorca estant, de pronunciar la paraula «panxeta». Però n'hi ha més: l'estat de coma apareix en aquells castellanoparlants que, amb una residència a l'illa d'anys i panys, no contents a traginar a tota hora el seu monolingüisme excloent, pensen que aprendre el català de Menorca és condemnar-los a la pobresa més enllà de les relacions familiars. Senyor Moll: ja ho veieu, vivim encara en el paradigma de «burro, paga i fes-la».