El fet de que la senyora Merkel pertany a la família política conservadora sembla que s'ha descobert com una novetat. Una notícia que no mereixeria cap línia de diari n'ha omplert un munt, per no parlar dels minuts en la ràdio episcopal. De fet, l'adscripció del seu partit al Grup Parlamentari Popular en el Parlament Europeu és una d'aquelles veritats que ningú no s'atura a explicar perquè és pura reiteració. I aquells que tenen memòria recordaran que el president Zapatero va fer messions per a que guanyàs l'adversari socialista de l'actual cancellera alemanya. Un fet, també, normal i habitual en les democràcies europees. Que ara ella doni suport al seu soci espanyol, el senyor Rajoy, només mereix unes poques línies de pura crònica d'un esdeveniment previsible. Però en aquest país ens hem tornat tots bojos i qualsevol passa, per previsible que sigui, es converteix en armament per a la confrontació. La sobtada dèria per la manca de contingut real de la cimera hispano-alemanya, celebrada el passat dijous a Palma, em sorprèn i m'estranya perquè em deman què devien esperar els que s'han quedat decebuts i bé repàs anterior encontres bilaterals per a esbrinar què li ha faltat a aquest que els altres tenguessin. Si tot és per afegir arguments als que consideren que l'Espanya de Zapatero té poc pes en el tauler internacional, no crec que els hi fes falta: ni en té ni s'espera que n'arribi a tenir. Ara bé, si el missatge implícit és que amb el de Pontevedra a la Moncloa la cimera hauria estat diferent, com no fos per una desconeguda passió de la cancellera pel ciclisme no m'explic en què hagués millorat la passejadeta. Però, si el que volen els nostàlgics és apuntar amb melangia que quan Aznar ens comandava això no passava, caldria que repassassin les hemeroteques per saber com caigué en la Vella Europa la seva encesa defensa de la Nova, la que pretenia encapçalar. I amb un afegitó important: els polítics de la vella Europa són patriotes per convicció i no només de paraula i les afrontes estrangeres les interpreten en clau nacional i no partidista com sol ser l'ús per aquí. Que n'aprenguin abans d'omplir-se la boca de pàtria i viatjar pel món menyspreant la pròpia perquè els seus ciutadans «s'equivocaren» no triant-los a ells.
No crec, ni per un moment, que l'ideal de diplomàcia espanyola passi per l'actuació de la senyora Cirer fent broma amb una frase en alemany apresa de memòria. Bé, no ho crec jo ni els seus empegueïts militants. Així que deixe-m'ho estar. Malgrat en aquest empegueïment per l'actuació pròpia s'hi pot trobar l'única explicació possible de l'encesa crítica que el PP va fer perquè la web municipal de Palma ahir lluïa la foto de la cancellera i del president espanyol rebuts per la batllessa Calvo a la porta de Cort. Serà tan descafeïnada com volgueu però una ciutat de províncies no rep cada dia a dos dirigents europeus i a quasi dos-cents periodistes que els acompanyen. Per tant, que els emprenyats peperos es conformin pensant que, tanmateix, a la batllessa no li deixaren posar els peus sobre la taula, tal com pogué fer el seu estimat i reconegut líder, l'únic que encara tenen.
