Quan, des de la política partidista, es qüestiona la professionalitat de qualcú el primer que em deman és de què viuen els denunciants. La pregunta no és retòrica: la majoria s'aferren al càrrec perquè difícilment aconseguirien el mateix sou en la selva del lliure mercat. Potser hi ha excepcions, però són dignes d'estudi perquè és mal d'entendre que qualcú que ha viscut la dificultat de fer-se amb un reconeixement professional ataqui sense manies els dels altres. Ahir vàrem tenir la demostració judicial del que sempre havíem cregut: els metges de la Unitat d'Urgències de l'hospital Severo Ochoa de Leganés no eren assassins en potència, sinó rigorosos professionals perseguits políticament per fer la seva feina des d'una perspectiva diferent als manaments fonamentalistes i caducs. Han passat tres anys de calvari partidista, alguns d'ells varen ser apartats del seu lloc de feina i tot un hospital va ser posat en qüestió
-amb tot el que això suposa de desconfiança pública- per pura maniobra d'oportunitat política. Qui pot fer això sense despentinar-se, sense tenir malsons ni patir, almanco, el dubte en una actuació tan radical? Només els que no saben el que costa el bon nom d'un professional perquè viuen de la fidelitat canina al partit, els fills de papà que mai no han suat el reconeixement social o els il·luminats fonamentalistes en permanent creuada, que tenen la conveniència d'un déu a mida de la seva irresponsabilitat. Són perillosos per irresponsables però, sobretot, per poc professionals.
Més a prop patim de la mateixa malaltia. Si tenguessin la més lleugera idea del que costa guanyar-se la vida sense el carnet del partit a la boca, comprendrien que la Llei d'Incompatibilitats té greus defectes i allunya els professionals de la vida política. O tal vegada per això insisteixen a escalivar els que han fet carrera professional i pretenen dedicar uns anys al servei públic des de la política. Segurament per no patir competència en la seva demostrada inutilitat, han decidit aprofitar la sentència que declara incompatible una apotecària amb el càrrec de consellera de Salut, com va ser el cas de la senyora Aina Salom. Seria impossible veure un professional, del que sigui menys de la política, elevar el dubte sobre la professionalitat de la senyora Salom perquè el seu negoci, mentre era consellera i estava regit per altre professional, facturà receptes de la Seguretat Social al Govern. Només una persona com la senyora Castillo, de la qual no se'n coneix dedicació fora de l'arrecer del partit, pot insistir a llançar merda amb insinuacions que el tribunal no s'ha atrevit a fer. Demostra el que som: un país de merda on una part de la classe política fa el possible i l'impossible per a crear una imatge tan negativa de la seva tasca que ningú amb credibilitat professional o dos dits de front s'hi vulgui dedicar. En un país que aspiràs a l'excel·lència, les incompatibilitats, que ara pretenen demostrar la decència de qui no ho és, es combatrien amb transparència. Transparència en el Registre Mercantil, per començar, que fes impossible que companys de la denunciant, des de l'exercici del càrrec públic, s'hagin atorgat concessions a societats de les quals participen però no figuren en l'accionariat primigeni. Per exemple.
