La immigració a tot el país representa un 9,9% sobre el total de residents. A Balears, el 44,4%. Sovint es poden sentir opinions que, pel que fa al conjunt espanyol, alerten sobre els reptes que implica el fenomen immigratori perquè, asseguren, està creixent molt i ja és prou important. No falten, tampoc, les veus que ho consideren com una mena d'invasió contra la qual caldria reaccionar. I no arriba al 10%. És fàcil imaginar que dirien, unes i altres veus, si quasi la meitat de la població resident a Espanya fos immigrant. Bé, no sé si és fàcil d'imaginar perquè no hi ha cap país que tengui unes xifres semblants. Només els d'Amèrica -nord i sud-, durant el segle XIX, i per ventura Israel, en les primeres èpoques després de la invenció d'aquest estat, han tengut nivells d'immigració d'aquestes magnituds, però en els seus casos perquè eren països en fase de poblament.

Val a dir que la immigració a Balears no és només l'estrangera. Hauria de ser sobrer recordar-ho, però no ho és. La immigració interna espanyola també compta. En el nostre cas representa el 23,9%, mentre que l'estrangera és del 20,5%. A vegades, quan es parla d'aquest fenomen, es sol imaginar que no totes les Illes estan afectades per igual i que existeixen zones, com és ara Menorca, que, per dir-ho d'alguna manera, se'n «salven». És un mite. Cap indret de Balears està fora del impacte que suposa el canvi demogràfic, cultural i social provocat per la immigració. El 38,2% de la població resident a Menorca ha nascut a la resta d'Espanya (24,3%) o a l'estranger (13,9%). A Mallorca, és el 43,2% (22,6% i 20,6%, respectivament). A Formentera, el 57,6% (28,1% i 29,5%). I a Eivissa el 56,9% (32,4% i 13,9%). Davant d'aquestes xifres, el repte que suposa la immigració no és d'integració cultural i lingüística en la tradició històrica, que és impossible, i, si apuram, ni tan sols de necessitat -que ho és- de més infraestructures. El principal repte que implica aquest fenomen és el manteniment de nivells de pau social que siguin acceptables, perquè el perill contrari existeix potencialment.

Les Balears no han passat una seriosa crisi econòmica des de fa més de trenta anys. Va ser la de l'any 1974 i següents. Una altra fou la de finals de 1992, però va ser molt més curta i manco intensa que l'anterior. N'hi ha hagut d'altres, de puntuals, però també de baixa intensitat si es compara amb aquella. En tots els casos no es va haver de fer front a les crisis amb magnituds de població immigrada com ara, ni prop fer-hi. És una obvietat que aquests nous conciutadans són els més febles econòmicament. I és bo conèixer que durant les crisis esmentades, aquells que quedaven sense feina eren nadius o bé immigrats d'altres indrets del país que també, com els primers, tenien el cercle familiar que d'alguna manera els protegia, en temps dolents. Ara, tanmateix, tenim a Balears milers i milers de persones (211.120) d'origen estranger que en part no tenen cap recurs familiar de suport si les coses els venguessin mal dades. I vivim moments de, si més no, incertesa econòmica. Què passaria si la famosa crisi que ha d'arribar fos seriosa, intensa i s'apropàs a la de 1974? Però no siguem pessimistes i quedem-nos amb una possible d'intensitat menor. És igual, el perill potencial és el mateix. Estam parlant de milers de conciutadans sense cap grau, o en el millor cas: escàs, d'integració social. Sense un àmbit familiar que els doni el matalàs de protecció i d'assegurança social que no se'n sortiran de les mínimes normes establertes en el cas que quedin sense feina. És un absurd pensar que «se'n tornaran». Ca, barret! El que passaria, si patissin una crisi seriosa, seria que borses importants de població que ara és econòmicament modesta, passaria a ser pobra severa i que en part, quan no tingués subsidi suficient, podria fàcilment acabar generant respostes socialment perilloses. Però, algú ha sentit algun polític parlar-ne i preocupar-se'n?