Vist el que hem vist fins ara, el resultat del 9 M dependrà de quin dels grans partits aconsegueix mobilitzar als simpatitzants agreujats amb l'argument de que l'altra opció és molt pitjor. Temíem arribar a aquestes dates amb colzades per ocupar l'espai del centre i veure similituds en algunes propostes. Tant el PSOE del senyor Zapatero com el senyor Rajoy del PP obrien la boca només per tranquil·litzar als indecisos. Indefinició en tot el que envolta al dret a l'avortament, concessions vergonyoses a la cúpula catòlica i desaparició de l'Impost de Patrimoni, entre d'altres derives centristes que ens oferí l'endolcit PSOE. Deserció de manifestacions convocades per aquells que els havien fet d'ariet -bisbes i víctimes radicals-, quasi desaparició de l'escena pública dels cans de bou Zaplana i Acebes i situar l'economia com a centre del debat, entre d'altres maniobres de darrera hora, ens feren creure que la línia oficial popular es desplaçava cap al centre. En poc menys de 15 dies, el PSOE decideix obrir, encara que tímidament, els debats sobre l'avortament i sobre els privilegis de l'Església i el PP envia a pondre al moderat per antonomàsia, el batle Gallardón, inclou al radical Pizarro com a segon del president, remou l'anticatalanisme congriat i llueix al senyor Aznar amb màxima freqüència i sense complexos. Resum final: el centre deu ser un destí molt atractiu, com el cel dels creients, però tothom n'ajorna el viatge.
La feinada que suposa calar en les pesqueres del centre no deu ser tan rentable, segons els analistes, com agitar la por a la victòria de l'adversari. I cap allà s'adrecen, almanco, en aquesta fase de la campanya-precampanya. Som en el punt de que a l'elector ens plantegen la dicotomia ben clara: o votam per aquells que son infidels amb noltros o guanyen els que ni ens reconeixen com a ciutadans. En el joc de demagògia maniquea que utilitzen ambdós l'adversari se'ns presenta com aquell que va contra els homosexuals o contra els capellans (sempre que no coincideixin), a favor de la negociació contra el terrorisme o a favor d'utilitzar només la força, contra la diversitat d'Espanya o contra Espanya i un interminable llistat de mitges veritats convenientment adobades. L'objectiu és dibuixar l'adversari com una bèstia ferotge i fer-nos sentir el seu alè en el clatell. Són aquí, just al teu darrere, a punt de capgirar-te la vida i els principis. Com en una bona pel·lícula de terror, es tracta de sentir, no necessàriament de veure, amb la finalitat de que anem a les urnes amb més sentiments que vista.
Segons totes les anàlisis sobre la composició sociològica del cens, el PP té la feina més difícil perquè causa rebuig amb moltes més persones de les que normalment van a votar per partits de l'esquerra mentre que el PSOE només provoca animadversió en una important proporció dels votants populars però no en tots. Així que el PP s'ha de contenir per no mobilitzar aquells que el rebutgen però necessiten més motius per, amb la pinça al nas, anar a votar al PSOE. Veure campar a lloure personatges com Aznar o Acebes amb la seva propensió a la incontinència verbal és un motiu per a la por. I en la por a l'altra es basa la campanya.
ferranaguilo@ono.com
