La defenestració de la cara amable i moderada del PP nacional, Alberto Ruiz Gallardón, du a l'evidència que la dreta més extremada s'ha imposat a la cúpula del partit. Els Aznar, Acebes, Zaplana i companyia no s'aturaran aquí. Van pel cap de Rajoy. El volen substituir per Esperanza Aguirre, la desitjada màxima dirigent futura del PP. Per això necessiten que Rajoy no sigui president. La qual cosa pareix, a hores d'ara, que aconseguiran, perquè no fa cara que pugui superar, faltant set setmanes per a les eleccions, el cop d'imatge que ha suposat l'afer Gallardón.
Just començat l'any les coses somreien a Rajoy. Inopinadament, les dades estadístiques conegudes sobre l'atur i la inflació desfeien el món antropològicament optimista i feliç de Zapatero. No existia, ni existeix, una crisi econòmica, però no hi ha dubte que milers de famílies espanyoles que ingressen una quantitat d'euros al mes que està en l'estrat baix de l'escala -1.500 o manco- ho estan passant molt malament. I tampoc és com per tirar coets com estan les famílies que ingressen més -1.500 a 2.000- però que estan per sota del que avui en dia és un ingrés de família mitjana -considerada socialment, que no econòmicament ni estadísticament-. Els primers sondejos electorals amb validesa -per la proximitat al dia 9 de març- de projecció sobre el que podia passar a les urnes així ho reflectien: els socialistes guanyaven en intenció de vot als conservadors però per molt poc, un parell o tres punts -segons fos l'enquesta-. És a dir, que allò que havia semblat impossible durant tota la legislatura, començava a ser una opció si més no factible: la victòria de Rajoy. Encara que fos amb minoria. Cas que, si es confirmava, aleshores obriria una única possibilitat perquè el líder conservador es convertís en president: el pacte amb els nacionalistes més moderats, tal com va fer Aznar el 1996. Però de sobte es produeix el cop de palau. El sector més dretà dóna ales a Aguirre, la qual es planta davant Rajoy i, amb agres paraules, exigeix que Gallardón no vagi a la llista. I se surt amb la seva. Els dretans extremats guanyen. És el PP que viu en l'univers autista, virtual, de l'Espanya dels Alcaraz, Rouco, Losantos i companyia. «Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra». «Santiago y cierra España». Amb les lemes imperials per bandera cosmètica s'estimen més perdre les eleccions abans que perdre posicions internes. Tot s'ha de dir: a tots els partits passa sovint el mateix, basta fer una ullada a algunes decisions de formacions balears de les últimes setmanes per adonar-se'n. Tanmateix en el cas del PP és brutal, el moviment, pel que té de «después de mí, el diluvio». I aquest «ell», és Aznar. Amb el cop, deixen Rajoy sense gairebé cap possibilitat de ser president, a no ser que passi alguna d'aquelles coses estranyes que a vegades -a tot el país el 2004, a Balears el 2007- passen en política. No obstant això, si tot va com és lògic que vagi, està vençut. Perquè el PP únicament ha guanyat per majoria absoluta una vegada -2000- i en minoria una altra -1996-. Com que, la veritat, no fa cara d'assolir l'absoluta i com que la minoritària amb aquesta guàrdia blava de poc li serviria -si més no ara així se veu, que llavors vés a saber, perquè l'ànsia de poder fa miracles a l'hora dels pactes-, Rajoy queda fermat de mans i peus.
Però a pesar de tota l'aparença de victòria de la dreta extremada, a mitjan termini està perduda. Si Zapatero continua governant, podran carregar-se Rajoy, però abans que després ells mateixos passaran a la trista història del seu partit. Són com una mena de rèmora del passat, gent irritada, venjativa, que té un concepte patrimonial del poder i que sent que se'ls furtà el 2004, però amb la qual cap partit pot aspirar de veres a guanyar unes eleccions en un país normal. I malgrat les bubotes amb les quals pretenen espantar i fer parèixer que el nostre país no ho és, normal, la veritat és que ho és, tant com qualsevol altre. O això me pareix. Dia 9 de març ho podrem comprovar.
