La tradició ramadera menorquina és llarga i persistent a través de la història. A les referències documentals més primerenques ja hi trobam constància de les guardes de bestiar boví, equí i oví que pasturaven pels camps de l'illa. Al llarg de l'edat mitjana, la importància de la població cavallina menorquina i del seu bon maneig apareix d'una manera constant, quasi obsessiva, en els escrits. Era un temps en què les «cavalleries» -l'obligació de tenir «cavalls armats»- formaven part de manera significada del sistema defensiu de l'illa, i aquesta circumstància obligava a un estricte control de la població equina. Però, més enllà de les simples necessitats defensives, ja es copsa un interès molt elevat pel cavall de Menorca. Tant entre els menorquins com entre els externs.
Des de sempre el cavall menorquí ha estat lligat a les feines del camp i a la producció mulatera. El cavall era una eina de feina bàsica per llaurar, per sembrar i per a batre. Però són molts els autors que han remarcat l'aptitud d'aquest cavall, des d'antic, per a la sella. El cavall de Menorca, des de fa segles, ha estat vinculat a les festes i jocs tradicionals celebrats a les diverses poblacions de l'illa. Com escriu Antoni Pons Fuxà: «el cavall d'un lloc que anava a la festa dissabte al matí també solia batre i en sortir de l'era, blanc de suor, el rentaven, el pentinaven i després de dinar anaven cap a poble». És un animal que es trobava en el punt d'equilibri entre el treball i la festa. Aquesta diversitat de funcions li ha permès lligar-se d'una manera íntima a la cultura i a la identitat de l'illa. Per mor d'aquest paper en les festes populars menorquines, a diferència d'altres races autòctones d'animals, mai no ha estat en perill de desaparició. Ja en els anys dels primers registres públics es comptava amb una població significativa. El 2002 hi havia uns 1.200 animals registrats i la tendència actual és a créixer, estimulada per la demanda interior i exterior.
És un cavall gran, esvelt, sempre de capa negra, fèrtil i d'una longevitat major a la d'altres races (uns 30 anys de vida). La genètica i la influència de l'entorn l'han fet tal com és: una raça de cavalls autòctona, expressió d'un patrimoni genètic singular i únic, seleccionat en funció de les necessitats pròpies de l'illa fins a aconseguir-ne la millor adaptació. Se'l defineix com un animal «noble, de sang calenta, sobri, rústic, resistent i enèrgic», amb bones qualitats tant per a la sella com per a l'enganxament, sense oblidar la seva idoneïtat per a les festes populars de Menorca.
Tot i que la gènesi de les races d'animals domèstics es perd en el temps i és mala d'esbrinar amb exactitud científica, aquest cavall apareix vinculat als grups d'equins del Llevant peninsular, entre els quals cal esmentar el cavall mallorquí i el cavall català (ja desaparegut). No té un origen misteriós ni cal anar a cercar estranyes afinitats: és el resultat del treball dels criadors menorquins sobre una base genètica ancestral.
El 1987 s'iniciaren les passes per a assegurar el futur de la raça. A partir de l'estudi inicial de Sánchez Belda, l'any 1987, es posà en marxa el Registre Matrícula de la «Jefatura Caballar» del Ministeri de Defensa, primera passa per obrir el llibre genealògic. El 1988 es constituí l'Associació de Criadors i Propietaris de Cavalls de Raça Menorquina que n'ha tengut cura, amb bons resultats, de la gestió i promoció.
He sentit a dir sovint que un dels motius de la persistència de la forta vitalitat pagesa menorquina és l'arrelament de les festes populars basades en cavalls. A les festes de Sant Joan a Ciutadella els caixers «pagesos» han de ser pagesos del terme i la tradició, en aquestes qüestions, se segueix de manera estricta. Alfonso Buenaventura, en el seu treball sobre les races autòctones de Menorca, qualifica el cavall menorquí com un element que forma part no tan sols de la realitat quotidiana, sinó també de la llegenda i el mite de Menorca.
Avui la ramaderia equina a Menorca juga un paper interessant com a activitat complementària de la pagesia. Pagesos i propietaris tenen cura dels animals, sobretot per al seu ús festiu, i mantenen en puresa les característiques d'aquest bell i noble animal.
