Sembla curiosa aquesta dèria per trobar similituds que tenim els humans, encara que aquestes siguin forçades per la imaginació o per la conveniència. Ho dic perquè la notícia que el Govern municipal de la senyora Calvo ha enviat a la Fiscalia una denúncia sobre el comportament suposadament il·lícit d'un funcionari tot d'una ha trobat paral·lelisme amb la famosa operació Guateque engegada per la Fiscalia dins l'Ajuntament de Madrid. Què voleu que vos digui? Jo no n'hi trob per enlloc. Cert que ambdós afecten el negociat d'Urbanisme i el clàssic d'untar corrioles perquè els papers lleneguin millor per la burocràcia municipal. I punt. Fins aquí les semblances. Bé, perdonau, me n'oblidava d'una altra de molt important: ambdues accions contra la corrupció parteixen de denúncies ciutadanes, de gent que no entenia aquesta rèmora d'un passat caciquil. A partir d'aquí, tot són importants diferències entre els dos casos. A Madrid, la corporació, tot i tenir denúncies ciutadanes, no havia mogut un dit fins que la policia judicial entrà a sac en les seves dependències. Des d'aquí no els acús de complicitat només perquè no en tenc proves. Mentre que tenim proves fefaents del contrari a Palma: és l'equip de govern el que s'interessa per la denúncia ciutadana i decideix investigar. Aquesta, per mi, és una diferència substancial i que aporta valor a la promesa de fer una regeneració democràtica en la institució. Una regeneració que ha de servir perquè els possibles corruptibles s'ho pensin dues vegades i perquè els ciutadans pressionats per ells no s'ho hagin de pensar ni una: la institució està del seu costat i no amagarà les conductes dubtoses del seu personal. Per cert: és d'agrair que la cap de l'oposició, l'exbatlessa Cirer, s'hagi situat al costat de qui pretén netejar la institució. Pels anys que duia contractat el presumpte delinqüent, l'anterior equip el patí però no el contractà. Qui, com i per què ho va fer són preguntes massa fàcils de respondre malgrat que l'omertà que sol enfosquir aquests casos ens impedeixi saber-ho per veredicte judicial. S'arribi fins allà on s'arribi, ja s'ha partit d'un bon punt de sortida: la voluntat política d'expulsar la corrupció i les seves ombres de les institucions. Ja és molt des d'allà on venim.

M'estim més parlar poc de les darreres sentències emeses per tribunals sobre allò que afecta la llibertat d'expressió. Vist com les gasten jutges i fiscals, deix per a la clandestinitat els comentaris que m'atreviria a fer a Hyde Park sobre la reina d'Anglaterra sense patir més que per la possibilitat de glapir un constipat. Només un detall: el tribunal d'excepció, que és l'Audiència Nacional, s'ubica a Madrid per allò del centralisme però no és, o no figura per enlloc en les normes que el defineixen, un tribunal madrileny; llevat que resolguin ses senyories que tot Espanya és un «Madrid desubicat». Ho dic perquè el magistrat que negà el dret a parlar en català als jutjats per cremar les fotografies del monarca espanyol s'aferrà -ell sabrà amb quina base- a la idea que el català no és cooficial a Madrid. Darrerament, les sentències destil·len saviesa i aporten coneixements abans desconeguts: la «ciència» jurídica avança que és una barbaritat...