Si una institució havia agafat l'empremta d'un partit polític fins a fer-se sinònims era el Consell de Mallorca. Tres legislatures presidides per la senyora Munar ens havien avesat a una dinàmica particular que semblava vitalícia. Per això semblen pocs 100 dies de canvi en les principals cares. A més, el canvi manté UM com a principal soci dels socialistes que presideixen i que no han mostrat voluntat de capgirar la dinàmica, almanco, a curt termini. Un canvi tranquil, molt més que els del Consolat de Mar o de Cort, malgrat siguin fruit del mateix pacte i de semblant proporció en el repartiment de responsabilitats. Si ja és agosarat voler fer un inventari d'accions i tarannàs d'aquestes institucions en només 100 dies d'experiència, fer-ho de la governada per la senyora Armengol obliga a filar més prim encara.

El primer a ressaltar és el comprensible poc interès en remoure el passat de la institució per por a emprenyar als socis que la suporten. La demanda de transparència només es conjuga en passat o des de l'oposició i és una de les primeres víctimes del realisme pragmàtic. Transparència d'aquest govern implica la de l'acció de cada un dels socis. El contrari, el voler mirar al davant amb les cucales posades és tenir la voluntat llogada. I llogada la tenen. Malgrat hem de demanar a l'esquerra que es comporti com ens prometé i esperam d'ella, no seria lògic escabellar-se per una opacitat que, vull creure, només afectarà al passat, mentre hem suportat mostres desvergonyides d'ella en l'anterior legislatura de rasputins intocables i comptes més foscs que el túnel de Sóller. Ja li val d'espenyar-ho tot per voler-ho tot i ara. Llevat de les cucales, el Consell de la senyora Armengol va fent camí amb empremta pròpia. S'ha aturat la urbanització a Son Real, s'ha pasterejat a Son Espases, s'han obert al públic els plens, s'ha promès canviar la dinàmica subvencionadora, s'han articulat fórmules per a què tots els ajuntaments s'adaptin a la legalitat urbanística i, ahir mateix, es convocà tots els batles i batleses de Mallorca per ser escoltats. Pot semblar poc però imaginau què hagués passat en temes urbanístics o de participació si guanya la senyora Estaràs. Convé fer anàlisis comparatives perquè tenim el país que tenim i no una pàgina en blanc on es pot escriure lliurement, tal com ha passat amb el tema de les taxes de residus on la política deixa pas a la gestió i aquesta no permet grans i ràpids canvis.

Si parlam d'aquests primers 100 dies no veig cap necessitat de fer menció a les declaracions del conseller republicà, senyor Lladó, perquè només tenen la importància que els hipòcrites vulguin atorgar. Ara resultarà que parlar lliurement, fins i tot equivocar-se lliurement, és una monstruositat superior a callar mentre es dilapiden doblers públics sense control ni vergonya. Digau-me primmirat però el que em sembla delictiu â"així com sonaâ" és tenir un pressupost de 3 milions d'euros i deixar un deute de 8, tal com ens explicava ahir el diari que feren els responsables (sic) del Consorci pel Desenvolupament Econòmic. Això fa mal al país. Les declaracions, encertades o no, són responsabilitat exclusiva de qui les diu. Els deutes injustificats els pagam tots.