Mai no m'havia aturat a pensar quin és el moment precís en què
una persona es considera vella o, millor dit, gran, com se sol dir
ara per suavitzar la cosa. Servidora, anava tirant sense pensar-hi
gaire. Però, des de la setmana passada i, gràcies al bon quefer de
l'Ajuntament de Barcelona, ja no hi valen pegats: definitivament
som una vella. Tots ens hem anat fent grans, però mai no m'hauria
pensant que m'ho notificassin per escrit. Sí, senyors, el que
senten: l'Ajuntament, mitjançant una carta molt amable, m'honora
amb la concessió d'una targeta el lema de la qual és: «Amb la
Targeta Rosa arribarà més lluny» i sense jo haver-la sol·licitada!
Segons diuen, aquesta gràcia es concedeix en tres supòsits: a les
persones grans, gent amb disminucions o que disposin de pocs
recursos econòmics. Analitzant la situació, supòs que jo entr dins
la primera categoria. No crec que un ull de poll endèmic i un
projecte de galindó puguin considerar-se disminucions. I respecte a
la tercera condició puc dir que, encara que no vagi massa grassa,
no estic en situació d'anar a captar al portal de l'església. Així
que no em queda altre remei que acceptar que ja som una senyora
gran.
No diria ver si no admetés que ja fa temps havia notat cosa. No
vaig tan falaguera i si surt un vespre, necessit dos dies per
recuperar-me. Abans, els diumenges, mentre feia el dinar, tenia el
costum de ballar rock a la cuina amb el meu fill, però ara li dic,
com excusa, que he passat al rock simfònic. Ja no estic pel trull
d'en Jerry Lee Lewis i escolt King Crimson. Un altre detall és que
les nines dels despatxos de la finca on faig feina em cedeixen el
pas a l'ascensor i ara, per acabar-ho d'adobar, tenc el
pressentiment que, qualsevol dia d'aquests, una ànima caritativa em
cedirà el seient a l'autobús. No voldria estar dins la seva
pell!
S'ha de reconèixer que, moltes vegades, en els mitjans de
comunicació i a l'Administració hi ha manca de sensibilitat cap a
les persones grans. Ma mare, que era una dona de molta empenta,
quan llegia als diaris «una anciana de setanta anys» agafava cada
monea de por. Ella que tenia (o superava) aquesta edat no se
considerava cap vella i no ho podia consentir. I ara arriba
l'Ajuntament de Barcelona i la seva ditxosa targeteta.
No els costava res desfressar una mica la cosa i enfocar el tema
d'una altra manera. Per exemple, hauria quedat molt més elegant que
m'haguessin comunicat que em concedien aquesta distinció com a
regal d'aniversari amb motiu dels meus pròxims seixanta anys i tots
contents. No tenen imaginació. Ja només falta que hagin fet
targetes roses per les velletes i blaves pels vellets, (no diuen
que som com infants?). No m'estranyaria gens.
Aquesta meravella de targeta, entre altres avantatges, permet
viatjar de franc amb el transport públic (sempre que funcioni,
clar). No sé que em pot passar el primer dia que en faci ús i
l'hagi d'exhibir davant tothom. Naturalment, ningú m'obliga a
acceptar-la, puc continuar comprant la targeta T10, la de les
persones sense data de caducitat. Però crec que seria molt beneita
si, per una qüestió de no voler llegir el mirall, no treure profit
d'aquest benefici. Per una vegada que l'Administració té un detall
i regala en lloc de demanar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.