El Govern progressista actual havia de ser el de la unitat ferma. El miratge ha durat dos mesos. Son Espases-Son Hugo o Son el-què-sigui l'ha esvaït. Tal com s'analitzava ahir, és lògic que així sigui perquè hi ha dues forces, PSOE i Bloc, que és impossible que col·laborin amb tranquil·litat. Se consideren competidors per franges d'espai que creuen que són interseccions. És ver. Emperò no depèn de la seva voluntat. Vull dir que són com a vasos comunicants. Quan un puja, l'altre baixa. Sempre ha estat així i sempre ho serà. La idea de trencar l'esquerra pel costat nacionalista és un mite. Però com que existeix aquesta quimera en la ment dels dirigents esquerrans i nacionalistes cíclicament se reprodueix la maledicció de l'esquerra mallorquina: està condemnada a col·laborar, si vol governar, però alhora quan col·labora, per governar, està condemnada a barallar-se, posant en risc el poder seguir governant, que és l'assignatura pendent: ser capaç de fer dues legislatures seguides al poder. I dic mallorquina perquè l'amor-odi que es professen les esquerres és quelcom intrínsicament mallorquí, no passa
â"o almanco no del tot igualâ" a les altres illes.
Probablement la relació estranya i autodestructiva entre PSOE i Bloc no tengui remei. I, cal repetir, és lògic des del punt de vista dels interessos partidistes, que són del tot legítims. Ara, analitzat des de la dialèctica esquerra-dreta, que és l'única que existeix a Balears perquè l'altra és una mera il·lusió, és un comportament tremendament perillós, com se demostrà amb el fracassat Pacte de Progrés i com ha posat de manifest novament la lluita de Son Espases. Cap de les dues parts pareix ser conscient del fàcil que seria que quedàs avortat el perill. Bastaria que acceptassin la realitat electoral. El PSOE i el Bloc (i abans per separat els partits que ara el formen) mantenen una relació de vasos comunicants. Si les direccions respectives no se fessin la punyeta una a l'altra sempre que tenen ocasió i acceptassin la realitat electoral les coses els anirien millor. És tan senzill com això: els votants els veuen complementaris dins l'esquerra i per tant així els voten. Mai no ha estat d'una altra manera. Ni ho serà. Entre 1983 i 2007 sempre els votants han actuat envers PSOE-Bloc considerant-los així. El PSOE recaptà a Mallorca el 1983 el 34'6% dels vots vàlids, el 1987 el 31'8%, el 1991 el 29'4%, el 1995 el 22'8, el 1999 el 23'1% i a partir d'aleshores comença a recuperar, signant el 2003 el 26'3% i el 2007 el 29'6%. El Bloc (considerant així inclòs quan anaven per separat: PSM, EU i Verds) ha fet: 9'1%, 8'3%, 13'4%, 23'1%, 19'4%, 14'5% i 11'1%. Més enllà del detall de cada elecció l'evolució és clara: el PSOE té tendència a la baixa coincidint amb la del Bloc a l'alça fins el 1999 i a partir d'aquest moment se produeix el mateix fenomen però a la inversa. Una altra dada interessant: en conjunt, l'esquerra suma sempre més del 40% (44'7%, 40'1%, 42'8%, 45'9%, 42'5%, 40'8% i 40'7%) però justament quan més disputes entre ella han ocorregut (1987, amb els atacs mutus entre PSOE i PSM, sobretot; i a partir de 2003 amb el desastre del Pacte de Progrés i la consegüent crisi del PSM, improvisació del Bloc...) més baix és el resultat. Això vol dir el que tothom sap: que són vasos comunicants i que, mentre no ho acceptin les dues parts, serà difícil avançar en vots el suficient com per tenir raonables certeses de futur de vèncer en vots el PP. O el que és el mateix: sempre estaran pendents d'UM que és un partit de molt baix suport. Una petita fallida dels nacionalistes (aquesta vegada estigueren a 640 vots de patir-la) significa majoria absoluta del PP.

És molt legítim que cada partit cerqui el seu camí i aspiri a sobreviure o créixer. No obstant això, els números són cabotes i mostren la realitat: PSOE i Bloc són vasos comunicants, per molt que no els agradi i que no se comportin amb conseqüència amb el que són.