Ni déu ens allibera d'un ja està fet

Inexplicablement, segueix el culebrot de Son Espases. Entre els que encara no saben com empassar-se el calàpet i els que no volen que es digui que no han escoltat tothom, la bolla gira mentre els adversaris aprofiten l'avinentesa per focalitzar la informació en aquest punt que genera la sensació d'immobilitat governamental que tant agrada explotar als conservadors. No és l'únic tema en l'agenda del govern, però ho sembla. Ahir al matí, en declaracions al programa de Tomàs Ibarz, d'IB3 Ràdio, la senyora Munar deixà clara l'opció del govern Antich, imprevists a part. I quins poden ser aquests imprevists, ara que sabem de la impossible resolució dels processos judicials que afecten la compra i concessió en un termini raonable? Idò, hi ha gent benintencionada que mou cel i terra per trobar una alternativa realista a la construcció de l'hospital de referència a Son Espases. A grans trets, es divideixen entre els que cerquen noves ubicacions amb voluntarista acceleració de terminis i els que miren d'apedaçar la sanitat mentre es refà Son Dureta amb un mínim de sis o de set anys. Entre aquests darrers, i una vegada reconeguda la impossibilitat que els altres hospitals públics assumissen «l'excés de càrrega» del vell hospital, que era la primera opció, es parla d'ampliar els convenis amb la sanitat privada amb la finalitat de diluir les incomoditats de la saturació. L'opció podria funcionar sempre que s'hi dedicassin encara més recursos econòmics que a fer l'hospital on el PP i els seus amics decidiren (en contra del manament unànime del Parlament, que havia consensuat la reforma integral del vell). Aquesta opció és, a més d'innecessàriament cara, una bomba de rellotgeria (una altra) davall la taula del govern Antich perquè ningú no pot garantir la pau dels braços armats que el PP manté dins els col·lectius sanitaris. Seria caure en el típic moviment on només en pots sortir banyut a més de fotut.