Tot és u

Una mà renta l'altra, diu un vell adagi mallorquí que els mateixos mallorquins, sovint sabem debades.
Crec que ja és ben hora que ens espolsem aquest mal vici endèmic de l'individualisme secular que ens caracteritza. Aquí sempre ha estat molt difícil fer funcionar qualsevol projecte col·lectiu. Som refractaris al cooperativisme, a l'associacionisme i a qualsevol projecte que signifiqui cedir una part de les nostres prerrogatives, maldament vegem que ens costa molt tirar endavant nosaltres tot sols.

Això passa a petita escala, però també en temes de país. Crec que és ben hora que ens adonem que Mallorca som tots. Cal que entenguem que la satisfacció dels drets, anhels i objectius dels nostres conciutadans és imprescindible per a l'augment de la nostra pròpia satisfacció, tal com passa a qualsevol relació de parella que funciona.

Si nosaltres volem que el nostre negoci vagi a tota vela, és imprescindible que els nostres veïns tenguin el poder adquisitiu suficient per poder adquirir els nostres productes. I és evident que si faig una reforma al meu restaurant és molt probable que el llanterner, el picapedrer i el pintor que m'han fet la feina vinguin qualque dia a sopar-hi, a no ser que hi hagi la mar enmig.

Si tenc un hotel i oferesc productes mallorquins als meus estadants, contribuesc al manteniment d'una part fonamental del paisatge turístic de l'Illa.

En temes lingüístics i culturals tal vegada el benefici que en pugui treure no es vegi de manera tan clara, però segueix exactament la mateixa pauta. Voldrà ser client meu aquell al qual els meus empleats són incapaços d'entendre quan fa servir la seva llengua que, per cert, també és la meva? Trobaré cap mena de complicitat quan exigesc un model comercial propi de les Illes Balears si en menystenc la llengua pròpia? Faré campanyes per potenciar el petit comerç tot dient que ofereix una atenció personalitzada i quan me la reclamin contestaré amb un «no te entiendo»?

Això no té cap ni peus. Tot és u. Una mà renta l'altra.