Futbol, televisió i negoci

I com ja és normal i rutinari al començament de la temporada, ha esclatat una nova edició de la «guerra de les televisions». Aquesta vegada és entre Cuatro i La Sexta i, com en les anteriors, jo tampoc no sabria explicar-los les implicacions, connexions polítiques i negocis diversos que s'amaguen al darrere.

En canvi els puc aportar una sèrie de dades, manllevades d'un estudi realitzat per l'economista esportiu Wladimir Andreff, que poden ben bé il·lustrar què hi ha al darrere de l'espectacular negoci que mou el binomi sagrat de futbol i televisió. Actualment, hi ha més de 110 milions d'habitatges equipats per a rebre partits de futbol en la modalitat, desconeguda fa només deu anys, de «pagament per visió». A l'any 2002, les cadenes europees de televisió dedicaren 3.900 milions d'euros al pagament de drets d'emisió de futbol d'un total de 5.500 milions en concepte d'emissions esportives (o sia, un 70%). Les retransmissions de partits de l'esport rei suposaren el 61 per cent de les millors audiències esportives.

Ja que el patrocini i els ajuts estatals no podien créixer molt més com a font de finançament del futbol, la televisió de pagament ha obert un nou camí a una nova època en la relació entre televisió i futbol. Avui per avui, els mitjans de comunicació han esdevingut la primera font de finançament dels clubs grans. Equips com el Barcelona, el Bayern de Munic, el Chelsea, la Juventus, el Milan, el Manchester o el Reial Madrid tenen en les retransmissions esportives prop del 50 per cent dels seus ingressos.

L'altra cara de la moneda és el negoci que fan les televisions amb el futbol. Avui qui poseeix els drets dels principals equips de futbol europeu, disposa de la millor atracció per als espectadors i, per tant, de la maquinària d'atracció de publicitat més poderosa.

Això pot provocar una fractura econòmica entre els clubs més potents (en nombre de seguidors) i la resta. És obvi que les cadenes de televisió aspiren a recuperar la inversió feta en la compra dels drets de retransmissió (uns drets caríssims, per cert). I ho volen fer a través dels ingressos de pagament per visió. Però la demanda d'aquest «servei» no té gaire a veure amb la classificació de cada una de les lligues. Els equips que ocupen els primers llocs a la classificació no són necessàriament els més retransmesos ni els que reben major atenció per part dels informatius televisius (i si no demanau-li a Héctor Cúper quan entrenava el Mallorca).

Les cadenes de televisió compren, preferentment, els partits dels equips més prestigiosos i amb més seguidors i comença així un cercle viciós en què els clubs amb més prestigi i seguidors acumulen més popularitat i la fractura amb la resta de clubs es fa cada vegada més gran. Per il·lustrar-ho amb dos exemples, vos explicarem que al calcio els partits que juga la Roma obtenen uns 100.000 subscriptors i els de la Juventus de Torí uns 90.000, que contrasten amb els 900 que obté el Chievo de Verona o els 700 del Piacenza. A la Primera Divisió, els partits que juguen el Barça i els que juga el Reial Madrid sumen més d'un 70 per cent del total de la facturació en concepte de pagament per visió.

En la història del Mallorca també hi trobaríem exemples de la influència de la guerra de les televisions. El fet que durant uns anys (els anys amb millors resultats) hi hagués al darrere les empreses d'Antonio Asensio és només l'exemple més conegut.