Després que se confirmàs el pacte d'UM amb l'esquerra i, sobretot, amb la fuita de Jaume Matas, la consigna del PP va ser la de tancar files. El partit nacionalista esdevenia l'enemic extern que havia de servir com una mena de ciment per tapar possibles escletxes pròpies. El monstre traïdor culpable de tots els mals conservadors. La perversitat feta persona, Maria Antònia Munar, i partit, UM. Des d'aquell precís instant la consigna era simple i per la seva senzillesa se pretenia eficaç. Res millor que un enemic extern per desviar l'atenció de les responsabilitat pròpies sobre allò que s'ha fet malament. D'aquí els desbarats atacs de la portaveu parlamentària i coordinadora del partit, Rosa Estaràs, a Munar i a UM en els plenaris de juny i juliol per constituir la Cambra, per investir Francesc Antich com a president illenc i per elegir el senador en representació autonòmica i el director general d'IB3. Els altaveus mediàtics conservadors lloaven l'estratègia de la nova cúpula. UM no només era "com sempre, per altra banda" el càncer de l'autonomia illenca, el partit dels interessos "a pesar que de tots els interessos avançats pels mitjans conservadors com a objectiu del pacte cap ni un se va acomplir" i la perfídia en estat pur sinó que, a més, era l'objectiu instrumental per mantenir les files de l'exèrcit de la gavina en ordre tancat. Tots a una i seguint fil per randa, com un sol home, la consigna. Tots amb una sola veu: res no hem fet malament i la culpable de tot és Ella, la monstruosa i perversa rica. Per cert, i com a parèntesi: per què a Munar li retreuen què valen els bolsos, els vestits, les sabates, les arracades i tot allò que du i, en canvi, mai no se fixen en què costa una camisa, un rellotge, unes sabates, un cotxe, un palauet ni res del que du i té Matas, per exemple? Encara més: per què ni tan sols als adversaris polítics mascles els han fet un seguiment tan exhaustiu de com vesteixen i dels seus usos socials, si estan o no econòmicament per sobre de la mitjana? Hi haurà algun estrany component, en la persecució de la que anomenen la més fashion victim de Mallorca, no ja de masclisme sinó de misogínia?... Tancat el parèntesi, la situació descrita era la que se venia com l'estratègia del PP per a aquesta nova legislatura, perquè el partit conservadora destil·lava absoluta tranquil·litat. Pura fantasia que no s'ha torbat gaire a esvair-se.
El miratge no ha durat ni l'estiu. L'agost, ja se sap, és el mes dels sopars de conspiració política per excel·lència. Enguany, els sopars del PP han sovintejat, i sovintegen. La situació és tan explosiva, que ni tan sols la consigna que «aquí no passa res» ha pogut ser mantenguda més que, amb prou feines, un mes. Diumenge passat el portaveu del partit, Miquel Ramis, ja se desviava, en una entrevista, de l'ortodòxia que representava Estaràs per ordre directa d'Àngel Acebes. Internament d'altres veus s'han mostrades força crítiques, com, entre d'altres, la de Joan Huguet. No són els únics. Grups de militants antigament enquadrats en el sector de Joan Verger comencen a mirar cap a UM. Maria de la Pau Janer ja se fotografia, tot somriure nacionalista encisador, amb na Munar. El partit que havia de ser el ciment que taparia les possibles escletxes en el PP s'està convertint "i només duen un mes i mig a l'oposició!" en el pitjor risc de la història del PP. I no és que UM pugui menjar-se el PP. Ningú amb dos dits de coneixement s'ho pensa. Tanmateix la simple erosió per aquest cantó, per minúscula que fos, és el principal risc, perquè la situació que pateix el PP és insòlita. Ha de cercar, per primera vegada en la seva història d'ençà el 1983, un líder sense tenir poder. Quan perdé Gabriel Cañellas, tenia poder. Ara no. Per això de res no han servit les consignes, perquè tots els quadres dirigents i sobretot els tres aspirants a líder "Calvià, Marratxí i sa Pobla bullen de sopars, aquest agost" saben que la situació és la pitjor de la seva història. Perquè «fer» un líder després de la traumàtica pèrdua del poder, la fuita irresponsable de Matas, la que consideren altament probable derrota a les pròximes generals i estant a l'oposició, els situa en una posició molt delicada. Per això volen avançar el congrés uns. I d'altres s'hi neguen, seguint les ordres de Madrid. Al final, emperò, la pressió i el descontentament han estat tan forts que fins i tot Estaràs, unes poques hores després d'haver desautoritzat les paraules de Ramis " «és una opinió personal»", quan demanava un congrés extraordinari o una convenció, mudà radicalment de parer per acceptar fer una «convenció» abans de les generals però, això sí, «sense elegir res ni ningú». Cosa que demostra el bullit intern que pateix el PP i el drama que arrossega: està orfe de líder, a l'oposició, sense idees i improvisant.
