Quan una volior d'alumnes, atiats per un claustre de professors
sencer, criden a l'uníson, amb la insistència d'un clamor coral,
«Joan, no te'n vagis; Joan, no te'm vagis», podeu estar ben segurs:
us trobau davant un pedagog estimat important â"diria egregi, si a
ell no li vinguessin calrades d'humilitat. És, punt per punt, el
que ha passat a Joan Sans Mercadal, mestre suara jubilat de
l'escola pública de Son Ferriol. Ha exercit la docència més de
trenta anys, exactament des de 1975, en què aconseguí guanyar les
oposicions. Ja dins la carrera de Magisteri, va estrenar-se fent
les pràctiques al costat de Melchor Rosselló, que era el director
de pràctiques de la Normal de Palma. Poc després va començar la
tasca docent pròpiament considerada. En quatre pinzellades us
assabentaré que ha passat, per aquest ordre, per les escoles
públiques de Maria de la Salut (1975-78), el Secar de la Real
(1978-83) i, finalment, Son Ferriol, d'on ha estat sentidament
acomiadat per jubilació, enmig d'una veritable demostració d'estima
general. «Joan, no te'n vagis; Joan, no te'm vagis», li insistiren
tots.
Deixa una obra educativa impecable, notabilíssima; una tasca
d'aquelles que revaluen el sentit pristi de la bella paraula
«mestre». Joan Sans haurà estat, en efecte, algú que ha cregut que
l'ensenyança és un deure de guiatge, un sacrifici dur però positiu,
acceptat per conduir els joves a la maduresa, a la plena dignitat
humana i a la lluita justa i pacífica pels valors socials que
bastiran un esdevenir immediat francament millor al present. Açò
vol dir, per tant, que Joan Sans haurà estat un d'aquells
excepcionals mestres situats lluny de les formes erudites dels
setciències, però erms de didàctica, com tants n'hi ha. O la
d'aquell altre especimen educatiu que hi veu, en l'ensenyança, un
pur refugi de qui només delira per un lloc de feina assegurat de
per vida â"i, és clar, molt ben promès de vacances ara i adés.
Quan hem, potser, entrat en una etapa de l'ensenyament en la
qual la violència dels alumnes cap als seus professors no és gens
aliena, i en la qual el respecte mutu s'ha encrespat, que un docent
sigui pregat â"així en boca de deixebles com de col·leguesâ" de
romandre a l'escola, és que la relació entre mestre i alumnes â"i a
l'inrevésâ" ha funcionat amb la precisió de les maquinàries dels
rellotges suïssos â"i dels que ja, tristament, en queden tan pocs
en aquest món digital alimentat pel quars!
Segur que no haureu conegut un home d'aires més optimistes, un
tipus tan enjogassat i satisfet, fins i tot davant els temporals
més rúfols que la vida ens dóna una hora o altra. És un home
presidit pel somrís i pel bon humor, un positiu pur. La cara, com a
mirall indefectible de l'ànima, li ho delata només de fer-li el
primer esguard. La té plantosa â"vull dir carnosa i de perfil
rectangularâ", més aviat grassoneta, de cabells de cendra, d'ulls
blaus, transparents com la mar de Menorca en què tant li agrada de
capbussar-se des que son pare li va mostrar de nedar en aigües de
Fornells. A la vegada, és un home que ha consagrat la seva vida
professional a una tasca delicadíssima i greu, greu en el sentit de
pregona i important: l'educació dels infants. És, no ja mestre que
transmet coneixements més o menys erudits ajustats a un pla docent
fred i mecànic; és, en realitat, un pedagog de gran personalitat.
Dit d'una altra manera: algú que educa, amb tota la dificultat
enorme d'aquesta escomesa mai no prou satisfactòria. Dins la
pedagogia, però, hi ha tingut un mèrit excepcional que deixarà
d'ell bona memòria: haver introduït i sistematitzat a les aules la
didàctica del joc com a recurs pedagògic i formatiu. És autor de
diversos llibres d'assaig sobre les joguines tradicionals i sobre
llurs valors educatius. Va néixer el 1947, en el meu poble
d'Alaior, en una casa molt humil del carreró dels Melians. Cada
estiu, encara hi torna a fruir de la temporada de vacances. Fa uns
dies vaig saludar-lo efusivament, perquè sempre m'inspira simpatia,
cordialitat i bon humor. Per mi, veure'l deambular pel meu poble
quan l'estiu se'ns ha fet present té alguna cosa de poètic. Sovint
experiment la sensació que ell, per mi, representa la meva
predilecta oreneta â"la ronella, per emprar la paraula pròpia
d'Alaiorâ" que m'anuncia la bonança climatològica â"i la humoral
inclosa. I com que jo som un ésser voluble als núvols, a la calor,
a la pluja o als vents dels quatre quadrants, tan bon punt el veig
anar i venir pel poble, experiment el desig irrefrenable de
sumar-me al clam escolar: «Joan, no te'n vagis; Joan, no te'n
vagis» â"no te'n vagis d'Alaior, benentès!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.