Quan una volior d'alumnes, atiats per un claustre de professors sencer, criden a l'uníson, amb la insistència d'un clamor coral, «Joan, no te'n vagis; Joan, no te'm vagis», podeu estar ben segurs: us trobau davant un pedagog estimat important â"diria egregi, si a ell no li vinguessin calrades d'humilitat. És, punt per punt, el que ha passat a Joan Sans Mercadal, mestre suara jubilat de l'escola pública de Son Ferriol. Ha exercit la docència més de trenta anys, exactament des de 1975, en què aconseguí guanyar les oposicions. Ja dins la carrera de Magisteri, va estrenar-se fent les pràctiques al costat de Melchor Rosselló, que era el director de pràctiques de la Normal de Palma. Poc després va començar la tasca docent pròpiament considerada. En quatre pinzellades us assabentaré que ha passat, per aquest ordre, per les escoles públiques de Maria de la Salut (1975-78), el Secar de la Real (1978-83) i, finalment, Son Ferriol, d'on ha estat sentidament acomiadat per jubilació, enmig d'una veritable demostració d'estima general. «Joan, no te'n vagis; Joan, no te'm vagis», li insistiren tots.
Deixa una obra educativa impecable, notabilíssima; una tasca d'aquelles que revaluen el sentit pristi de la bella paraula «mestre». Joan Sans haurà estat, en efecte, algú que ha cregut que l'ensenyança és un deure de guiatge, un sacrifici dur però positiu, acceptat per conduir els joves a la maduresa, a la plena dignitat humana i a la lluita justa i pacífica pels valors socials que bastiran un esdevenir immediat francament millor al present. Açò vol dir, per tant, que Joan Sans haurà estat un d'aquells excepcionals mestres situats lluny de les formes erudites dels setciències, però erms de didàctica, com tants n'hi ha. O la d'aquell altre especimen educatiu que hi veu, en l'ensenyança, un pur refugi de qui només delira per un lloc de feina assegurat de per vida â"i, és clar, molt ben promès de vacances ara i adés.
Quan hem, potser, entrat en una etapa de l'ensenyament en la qual la violència dels alumnes cap als seus professors no és gens aliena, i en la qual el respecte mutu s'ha encrespat, que un docent sigui pregat â"així en boca de deixebles com de col·leguesâ" de romandre a l'escola, és que la relació entre mestre i alumnes â"i a l'inrevésâ" ha funcionat amb la precisió de les maquinàries dels rellotges suïssos â"i dels que ja, tristament, en queden tan pocs en aquest món digital alimentat pel quars!
Segur que no haureu conegut un home d'aires més optimistes, un tipus tan enjogassat i satisfet, fins i tot davant els temporals més rúfols que la vida ens dóna una hora o altra. És un home presidit pel somrís i pel bon humor, un positiu pur. La cara, com a mirall indefectible de l'ànima, li ho delata només de fer-li el primer esguard. La té plantosa â"vull dir carnosa i de perfil rectangularâ", més aviat grassoneta, de cabells de cendra, d'ulls blaus, transparents com la mar de Menorca en què tant li agrada de capbussar-se des que son pare li va mostrar de nedar en aigües de Fornells. A la vegada, és un home que ha consagrat la seva vida professional a una tasca delicadíssima i greu, greu en el sentit de pregona i important: l'educació dels infants. És, no ja mestre que transmet coneixements més o menys erudits ajustats a un pla docent fred i mecànic; és, en realitat, un pedagog de gran personalitat. Dit d'una altra manera: algú que educa, amb tota la dificultat enorme d'aquesta escomesa mai no prou satisfactòria. Dins la pedagogia, però, hi ha tingut un mèrit excepcional que deixarà d'ell bona memòria: haver introduït i sistematitzat a les aules la didàctica del joc com a recurs pedagògic i formatiu. És autor de diversos llibres d'assaig sobre les joguines tradicionals i sobre llurs valors educatius. Va néixer el 1947, en el meu poble d'Alaior, en una casa molt humil del carreró dels Melians. Cada estiu, encara hi torna a fruir de la temporada de vacances. Fa uns dies vaig saludar-lo efusivament, perquè sempre m'inspira simpatia, cordialitat i bon humor. Per mi, veure'l deambular pel meu poble quan l'estiu se'ns ha fet present té alguna cosa de poètic. Sovint experiment la sensació que ell, per mi, representa la meva predilecta oreneta â"la ronella, per emprar la paraula pròpia d'Alaiorâ" que m'anuncia la bonança climatològica â"i la humoral inclosa. I com que jo som un ésser voluble als núvols, a la calor, a la pluja o als vents dels quatre quadrants, tan bon punt el veig anar i venir pel poble, experiment el desig irrefrenable de sumar-me al clam escolar: «Joan, no te'n vagis; Joan, no te'n vagis» â"no te'n vagis d'Alaior, benentès!
