La setmana passada se feien públiques les dades de l'atur. Augmenta. Quasi 30.000 persones no tenen feina, a Balears, un 9% més que fa un any. En els darrers mesos se veia venir, ja que les dades anteriors apuntaven en el mateix sentit. A mesura que s'acaben les obres públiques la construcció engreixa l'atur. El mes de juliol més de 1.400 treballadors de la construcció han passat a la condició de desocupats. I cap altre sector és capaç d'absorbir la mà d'obra supèrflua a les obres, no debades tots estan saturats: a l'agricultura augmenta l'atur amb 23 persones, a la indústria amb 17 i als serveis amb 266. Al mateix temps coneixíem les dades nacionals. El comportament és en proporció exactament el mateix. És a dir, la construcció, el motor del miracle econòmic dels darrers anys â"fins a 800.000 habitatges en un any s'han arribat a construir a tot el país-, comença a estar saturat i perd ocupació, sense que, alhora, cap altre sector sigui capaç d'assumir-ne perquè, senzillament, no n'hi ha cap que generi feina.
De la combinació de les dades regional i nacional se'n pot extreure una conclusió evident. L'economia balear és cada cop més igual a la general. El mite d'una economia illenca diferent a l'espanyola s'esvaeix. No és que no existeixi el component internacional derivat del turisme britànic i alemany, el qual és obvi, però el creixement enorme de la construcció ha nacionalitzat força l'economia general balear. I, al contrari del que se sol dir, el comportament de la construcció és pertot igual, perquè si no com s'explicaria el paral·lelisme en l'ocupació nacional i balear? Són més de 60.000 persones les que estaven ocupades en la construcció a Balears els darrers anys. Una xifra que representa el 6% del total d'habitants. Una enormitat. La nacionalització via la construcció se complementa, i de fet se multiplica, per l'allau de turistes d'altres regions espanyoles que ens visiten, els quals s'estan acostant al nombre de britànics i d'alemanys. És una situació nova. La nostra economia és ara molt més dependent que fa un parell de dècades del conjunt espanyol. Si abans se deia que si l'economia alemanya feia un atxem la nostra se refredava, ara podem dir que si se refreda la de la resta del país, nosaltres agafarem el grip.
La gran crisi de 1974, i anys posteriors, vengué marcada a Balears per la pèrdua d'un 10% de turistes i una baixada de l'ocupació a la construcció del 40%. I fou una crisi molt, molt forta. No vol dir que hagi de passar el mateix, però aleshores d'alguna manera depeníem més de la conjuntura dels països estrangers emissors que ara. Si a tot Espanya la construcció continuàs caient provocaria un alentiment del desenvolupament que afectaria la capacitat de despesa de molta gent, amb la qual cosa seria previsible que els tercers clients turístics nostres en importància â"els altres espanyols- deixassin de venir. Si, per altre costat, el comportament de la construcció segueix a la baixa, el panorama comença a tenir niguls de tempesta a l'horitzó. Algú se pot imaginar un descens fort del turisme nacional que suposàs, com el 1975-1974, una baixa del 10% del total de turistes que ens visiten, sumat a una pèrdua, com aleshores, del 40% de l'ocupació a la construcció? Seria un desastre.
La situació no és alarmant, però sí preocupant. De res no serveix queixar-se de l'excés d'encalentida de la construcció durant els darrers anys. La situació és la que és. El que cal és preveure què pot passar i intentar evitar-ho. Per això és molt important que els govern balear i nacional signin d'una vegada el Conveni de Carreteres i concretin noves inversions per intentar mantenir el màxim possible de mà d'obra ocupada a la construcció. Els únics marges de maniobra autòctons passen per preservar aquesta ocupació. Del contrari, pintaran bastos en dos anys. I el «responsable» serà, a ulls de la dreta, el Govern actual. I tothom ja sap què vol dir, això...
