Aquell 1977, un cop celebrades les eleccions generals, el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, tornà a Barcelona. Just després del cèlebre «ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!», formà un Govern de concentració en el qual eren representades totes les forces amb representació parlamentària a Catalunya. Encara no tenien Estatut ni s'havien duit a terme eleccions autonòmiques. Entraren a l'Executiu membres d'UCD, de Convergència, d'ERC, del PSC i del PSUC. No era senzill fer funcionar aquell Executiu, sortit en bona part de la clandestinitat. El mateix Tarradellas no tenia experiència pràctica de Govern des dels temps de la Guerra Civil a les ordres de Lluís Companys.
Però aquell dia mirà als ulls els seus consellers, tan dispars ideològicament, i els digué: «Senyors, a governar. Saben què vol dir això: a governar». Tarradellas era molt conscient que aquell Executiu preestatutari no podia fracassar. Havien de donar imatge d'unitat i d'eficiència al Govern de Madrid presidit per Adolfo Suárez, en aquells moments molt desconfiat respecte de l'autogovern català. Tarradellas havia d'unificar criteris de comunistes que sortien de les catacumbes amb nacionalistes burgesos o dirigents d'UCD que miraven més cap a la Puerta del Sol que no cap a les Rambles. Ho aconseguí a força de marcar objectius precisos de feina, d'exigències de resposabilitat a cada conseller i, sobretot, a força d'autoritat. El secret d'un Govern de coalició de diferents partits és l'autoritat del president, el fet de posar les realitzacions per sobre de les disputes polítiques o de criteri, tenir sempre la paraula adient en el moment precís, fer de l'anticipació analítica la seva arma principal. Això és el que ha de fer Antich, o el pacte de centreesquerra li pot fugir de les mans.
