Supòs que en el PP de Balears hi ha decepció per la radical pèrdua del poder i per la fuita de l'home que ha conduït el partit fins allà on és ara. Si acceptassin un consell "que no ho crec" els diria que s'ho prenguin amb calma i que no es moguin fins després d'haver fet seriosa anàlisi dels motius que els han duit a aquesta penosa situació i d'haver treballat curosament la planificació d'objectius. La primera qüestió a tractar, abans fins i tot d'esbrinar per què en tot Espanya ningú no els vol al costat si no és amb resignació i profilàctiques mesures, seria la figura del líder. Un partit amb tants militants i tants votants és qualque cosa més que un plenipotenciari president que maneja el partit segons els propis interessos. No els ha aportat bons resultats aquest atorgar al cap tants poders. Ni a ells ni a la resta de ciutadans de les illes. Cert que una maquinària jerarquitzada és més eficaç i fàcil de moure que un corral on tothom hi diu la seva, com històricament ha estat el PSIB. Però l'eficàcia mostrada i la submissió al líder són instruments de navegació que han fet funcionar el vaixell quan el vent era més o menys continu i sempre de popa. El que es mou no surt a la foto de la repartidora els ha funcionat quan hi havia molt a repartir. No és el cas d'ara. Per aquest motiu pens que no hi seria de més un debat sense por que els dugui a un major control del líder. És clar que res no vacuna contra la fuita covarda d'aquells que només hi són per quan totes ponen. Però, almanco, la seva espantada no deixa el galliner tan orfe i neguitós. === Avui és el dia dels consells, evidentment, no demanats. Així que, amb la mateixa gosadia i semblant esperança, em permetré de repartir-ne als nous governants. Com que don per suposat (i, si no, que els déus ens agafin confessats a tots) que en les negociacions s'inclouen programes, és a dir, accions de govern a fer, en quins temps i amb quin finançament, deixaré aquestes realitzacions per a la nadalenca carta als reis, quan duran una temporada suficient en el poder com per intuir de quin peu coixegen. Ara, tot d'una, se m'acut fer un primer decret que, a semblança del fet pel govern Zapatero, acabi amb aquesta herència d'altres temps que són els tractaments oficials per diferenciar-se de la gent que els vota. Ja li val d'honorables, molt honorables, il·lustres, excel·lències, senyories i d'altres excrescències. Prou honor és ser president, ser conseller, ser batle o qualsevol altre càrrec que emana de la voluntat popular i a ella representa. Si, a més, necessiten un tractament diferenciat és que no els honora prou representar-nos. Un insult, com aquell que diu. Per sort ja s'ha acabat amb l'home al qual no bastava l'honor de la delegació popular ni del tractament de molt honorable i havia de situar-se en una cadira més alta quan rebia visites oficials en el Consolat de Mar. A partir d'ara tots són senyores i senyors; com els que els votam, inclòs qualque quica i qualque verro.