Pas de la resignació a l'esperança i de l'esperança a la frustració vàries vegades al dia. Vos explicava que no m'agraden els pactes que només responen als interessos dels aparells dels partits i, per això sentiria resignació si fossin aquests els fonaments del signat. Vergonyosa resignació. Però les sospites són pitjors, i no parl d'assedegar egos ni de dur a terme venjances llargament covades. La realitat d'una anàlisi freda és que, a més de les qüestions ideològiques -que no vull dubtar que existeixen-, a una terra econòmicament potent com és la nostra els pactes impliquen molts de doblers. No parl dels doblers dels pressuposts oficials i de les múltiples empreses públiques, que poden servir per crear una xarxa clientelar que afavoreixi als propis, ni dels sous de molts enquistats en càrrecs remunerats molt per sobre de les capacitats demostrables en la competència de la lliure empresa, que són importants però no decideixen el color del govern... No, no parl d'aquestes canongies que, de qualsevol manera, existeixen. Parl dels negocis fets a l'ombra d'un poder còmplice. Milions d'euros que depenen de decisions polítiques i que poden provocar generositat en aquells que ja els compatibilitzen com a fets.

l l l
Aquesta quantitat obscena de doblers pot vinclar consciències dubtoses i morals despistades. I són molts, moltíssims. És per això que la resignació se'm torna frustrant quan sospit de maniobres fosques amb maletins, presents o promesos, als quals només els manca posar el nom del destinatari. Cal tenir memòria i recordar com el primer atac en tota regla, que definitivament havia d'acabar amb la incomoditat d'un partit frontissa com UM, el va fer el president Cañellas amb un lent degoteig de promeses personals (ho deixarem així, però ja enteneu el que significa promesa). Com amb el traïdor Tamayo a Madrid, arguments ideològics per a vestir la traïdoria n'hi ha malgrat són mals d'empassar. L'individualisme de la nostra societat i una certa màniga ampla amb els temes econòmics poden deixar sense castig mora a qui s'atreveixi a creuar la frontera del que són lícites ambicions al que és pura delinqüència.

l l l
Perquè els interessos dels partits, les seves conveniències estratègiques a mig i llarg termini són opinables i ningú amb dos dits de front pot creure que els moviments de les cúpules són resposts amb precisió mil·limètrica pels seus votants. La sociologia electora no és una ciència exacte i tothom té dret a creure, honestament, que la seva estratègia és la millor pel partit. Ara bé, aquí no parlam d'això sinó de pura compra de voluntats, si és que es pot anomenar voluntat a allò que depèn del mercat. Després de parlar-vos de la resignació i de la frustració, em demanareu en quin moment del dia tenc esperança, i ara, francament, no ho record. Em passen massa coses pel cap per a mantenir qualque bri d'esperança en un pacte que, basat en el projecte conjunt de futur, trobi el màxim comú divisor dels programes mentre serveixi per arrelar una alternativa creïble a la forma de governar que hem patit fins ara.